Colau fa la seva feina....

L’alcaldessa de Barcelona ha revifat un cíclic debat a l’entorn dels límits de l’Àrea i la Regió Metropolitana. Afirma que "La ciutat real des de fa dècades no és el terme municipal de Barcelona sinó tot el territori metropolità" i això s’especifica amb dades: el territori a que es refereix l’alcaldessa inclou 7 comarques: Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme, Garraf, Alt Penedès, Vallès Occidental i Vallès Oriental, 160 municipis i 5.151.263 habitants (2019). Curiós que no esmenti les vegueries, no compten per res.

Colau llença Compromís Metropolità 2030 (El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona  a través del El Consell Rector de l’associació, presidit per l’alcaldessa de Barcelona i presidenta del PEMB i de l’AMB, Ada Colau, va donar llum verda el passat 18 de juny al procés “Barcelona Demà” que ha de culminar en un “Compromís Metropolità 2030”) i amb una certa habilitat, sens dubte, intenta involucrar en el tema els ajuntaments que en el seu dia van conformar Arc Metropolità (Mataró, Granollers, Mollet del Vallès, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú) o els ajuntaments del que també es va anomenar la Segona Corona i que avui ja no actuen conjuntament, almenys que se sàpiga o que es noti per alguna actuació política. 

En el seu moment i al llarg de forces anys hi havia un treball conjunt ja que entenien l’arc metropolità com el conformat per ciutats amb identitat, personalitat i història, que treballaven per potenciar els sectors industrials i la millora sensible dels seus serveis i que consideraven que malgrat el ritmes diferenciats de cadascuna d’elles, compartim el criteri general d’un urbanisme compacte que com a conseqüència portés la salvaguarda d’una bon part d’aquest territori com espai de reserva natural.. 

La proposta d’aquestes ciutats van ser propostes en signe i voluntat positiva aportant reflexions i experiències de ciutats que, procurant  treballar de manera conjunta per constituir un conglomerat potent que fes i actués de frontissa activa entre la capital i el seu entorn més immediat i el rerepaís. Frontissa que havia de jugar el paper d’equilibri i de complementarietat entre la capital i el país. Segurament per jugar bé aquest paper calia haver treballat activament una proposta de coordinació, de concentració d’esforços, de relació urbanística, de definició d’especialitzacions, de mantenir i augmentar en cercar l’equilibri entre habitants i llocs de treball, i sobretot tenir una veu pròpia, que entenent els matisos personals d’aquestes ciutats, que plantegés les voluntats col·lectives en el moment de definir els creixements i el repartiment d’infraestructures i serveis en la divisió del país.

L’Arc volia ser “l’espai” en el sentit ampli i de trobada de la capital amb la resta del territori i per això es va anar eixamplant a altres ciutat i territoris concrets. El paper de territori frontissa havia d’ajudar a igualar, a matisar, a distribuir els mecanismes de creació i desenvolupament de riquesa. 

La voluntat de treballar en xarxa, coneixent els punts de reflexió, havien de permetre també que l’espai que signifiquen i representen els sistemes urbans d’aquestes set ciutats configuressin una regió ben posicionada que reclamava més comunicacions i capacitat de gestionar el seu futur de manera directa amb el protagonisme que calgués per no esdevenir barris qualificats d’una àrea com Barcelona i el seu entorn més immediat que en moments d’expansió del seu creixement s’ho menja tot. Sorgiren iniciatives prou interessants com el Tren Orbital o l’AMTU Entitat municipalista pel transport urbà que va tenir un creixement exponencial i ha fet serveis notables al territori.

L’ARC no era una proposta contra ningú, però clarament era una proposta que intentava establir una mena de cordó al voltant de l’expansió de la capital que moltes, masses vegades, i potser no volgudament era i és desmesurada en molts aspectes.

Ara l’alcaldessa Colau sembla que vulgui recuperar aquella iniciativa i fer-la jugar a favor dels interessos de Barcelona i la seva Àrea.

La batalla sobre la regió metropolitana ve de lluny. Totes les capialts tenen tendència a l’expansió, han de trencar les seves costures per poder créixer i poder incorporar les activitats necessàries, el problema és que masses vegades aquesta expansió ha tingut com a conseqüència expulsar cap a les perifèries aquells elements que molesten. El Garraf n’és un cas evident, abocadors, pedreres, autopista  (que malgrat ens vagi bé es va crear com un servei a Barcelona) i així podríem anar enumerant-ne sense que en contrapartida hi haguessin elements de valor afegit que arribessin a aquesta perifèria. Certament que la dependència laboral de les nostres comarques respecte a l’Àrea Metropolitana és molt alta i el nivell de mobilitat induïda per això és també molt alt. Que cal crear governances compartides segur, que cal afrontar reptes conjunts també, que cal unificar criteris segur (perquè Vilanova està encara en la zona 4 de les tarifes de Renfe amb un sobre cost respecte altres poblacions de la mateixa Comarca) (1)

I òbviament aquest discussió sobre el fet metropolità fou un dels grans enfrontaments del Pujolisme amb els alcaldes de Barcelona, sobretot Maragall que tenia un projecte de regió molt potent, el pujolisme veia en l’Àrea i la Regió metropolitana com un contrapoder a la Generalitat i es va voler diluir la Regió però aquesta va ressorgir amb força per una necessitat evident de coordinar polítiques dels ajuntaments de la conurbació de Barcelona. També el fet metropolità condiciona la renovació de la necessària, imprescindible de la Llei electoral Catalana que no s’ha modificat i actualment el sistema electoral (l’espanyol pel que ens regim) té un biaix que fa que la zona més poblada tingui menys representació proporcional de la que li escauria. No és fàcil trobar l’equilibri en la representació del territori i població però un esforç caldria fer-lo perquè allò d’un home o una dona un vot tingués una plasmació més justa que l‘actual.

Ara l’alcaldessa de Barcelona fa el que cal fer, intentar sumar el màxim de ciutadans i ciutadanes i territori per guanyar pes davant qualsevol negociació de contractes programa amb l’estat o amb la Generalitat i també, com no, creiem que fer un planificació equilibrada (i això és un perill segons des d’on es faci) i respectuós amb la idiosincràsia de cada territori.

Ens agradarà o no el que fa l’alcaldessa de Barcelona, podrem criticar a la Sra. Colau i dir-li centralista, i que no respecta la divisió del país i tot el que vulguem i jo el primer però en el fons ella fa el que ha de fer, generar una potent regió que li permeti negociar el que calgui i amb qui calgui amb més força, la que donen 5 milions de persones i les seves necessitats i aspiracions.

Amb tota la prevenció i tenint clar que alguns d’aquets ajuntaments conformen la vegueria del Penedès no estaria de més participar-hi, els territoris frontissa com el nostre han d’estar amatents al que passa a banda i banda i incidir-hi per evitar que ens ho trobem tot fet.

Però clar per poder tenir una posició de força polítics entenem que calen tres condicions com a mínim.

Una. Que la Vegueria passi de ser una entelèquia, un desig de plataformes i altres convençuts per raó o per sentiment, a una realitat. I aquí el Govern d’ERC i JxCat no han fet res i crec que no volen fer res. Discursos molts, preguntes perquè el Penedès surti més a TV3 però a la pràctica res de res. Vivim del fum veguerial, vivim amb l’inoperància del govern que va fent al viu-viu amb declaracions solemnes i històriques (només cal llegir els discursos del M.H. Torra, sobre el tema amb la seva èpica ja caduca) quan venen al territori però que es perden quan el deixen. En fi, anomenen un delgat inútil políticament (el càrrec, no la persona) però tot plegat el més calent és a l’aigüera... i seguim...

Dos. Cal un projecte de Vegueria fort, compacte, debatut sectorialitzat, equilibrat i amb prioritats, inclusiu amb la diversitat i respectant la diferència en la vegueria. No estratègies que sorgeixen dels àmbits més politics i empresarial concrets sinó que inclogui també de l’associacionisme real. No hi ha prou en adherir-se a manifestos Pro-Vegueria sense que això es traslladi a la ciutadania (apliquem el dret a  decidir? i  fem un referèndum?). Un projecte estratègic, un projecte social, un projecte urbanístic que doni al força per parlar de tu a tu amb els altres territoris i administracions, l’alcaldessa Colau Inclosa.

Tres. Es necessita un lideratge fort i potent. Ara no hi és no hi ha cap líder polític. Alcalde o alcaldessa, o ciutat (som dels que creiem que Vilanova és la capital i cal que exerceixi el necessari  lideratge) que es posi al davant i tiri del carro i mentre això no passi faltarà l’empenta necessària per poder posar contra les cordes al govern i que hagi de decidir.

Segur que hi ha altres motius d’aquesta situació.

Creiem que val la pena utilitzar això de Compromís Metropolità 2030 per aglutinar tot el potencial –que és molt i bo- del Penedès per acabar d’una vegada amb els balbuceigs demagògics (segons si el territori “apreta”), i el joc de l’enfadós del govern en el tema vegueries i plantejar un projecte sòlid, plausible i amb un recolzament el màxim possible que es pugui. 

(1)L’altre setmana parlàvem de divisió dels territoris sobre el mapa, les zones de Renfe són el paradigma de l’absurditat. No els havíem esmentat)