L’ombra del capità a Vilanova i a Matanzas, Cuba

Amb L’ombra del capità (Pagès editors), Joaquim Brustenga (Santa Eulàlia de Ronçana, 1951) va obtenir el Premi Fiter i Rossell de novel·la 2019.

Dividida en tres capítols en els quals es creen les bones dosis d’enjòlit necessàries per quedar atrapat en la lectura, a L’òmbra del capità Joaquim Brustenga hi va desplegant amb habilitat narrativa els inconfessables secrets d’una família amb possibles de Vilanova i la Geltrú, descendent d’un ric indià que a començaments del segle XIX comerciava amb Cuba tot exportant vins i destil·lats i important cotó i sucre.

Però a vegades els viatges són d’anada i de tornada, ja que l’últim descendent d’aquesta família acomodada, Lluís Ginebró, havent estudiat medicina tropical a la universitat de Barcelona obté una beca per fer investigació mèdica a la universitat de l’Havana. I contra l’opinió de la família viatja a Cuba sense sospitar que aquesta estada a l’illa caribenya li canviarà la vida. Per sorpresa seva a Matanzas coneix una família de mestissos cubans, els Ginebró, que descendeixen del seu mateix avantpassat, Jaume Ginebró. L’avantpassat comú es va fer molt ric, però no només amb el comerç sinó com a negrer: el seu bergantí, el Virgen de las Nieves, transportava negres de les costes africanes per trasplantar-los com a esclaus a Cuba. El lector en sap els detalls, cruels i escabrosos, a través de la transcripció del diari d’a bord que el capità Jaume Ginebró escriu per a ell mateix i que conserva la seva família cubana.

Jaume Ginebró, bon pare de família que té una estàtua de bronze a la Plaça de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú perquè ha estat molt generós amb la seva vila nadiua, és una mala peça que no tem llançar al mar qui com a futur esclau ja no serveixi per vendre’l a bon preu, o matar qualsevol dels seus mariners o mossos que s’interposin a les seves ordres.

A L’ombra del capità, de Joaquim Brustenga, hi trobem una història de ficció molt ben construïda sobre el comerç d’esclaus per part dels negrers. N’hi va haver de catalans, és clar. Per tant, el capità Ginebró, que els venia a Matanzas, és un arquetip d’aquest negrer que en el seu deliri encara creu que fa un bé a la civilització i al progrés d’Amèrica. La psicologia dels negrers, així com la psicologia dels negres procedents de diverses nacions africanes, està molt ben estudiada per Fernando Ortiz al seu llibre Los negros esclavos (Editorial de las Ciencias sociales, 1996) i que jo vaig adquirir en el nostre viatge a Cuba l’any 1998. Ortiz, que va signar aquest llibre l’any 1916, va ser pioner en l’estudi de les societats negres de Cuba, els seus treballs antropològics són de referència. «Cuando se compraba o vendía un esclavo, negro de nación, no era igual psicológicamente para el comprador un lucumí que un congo o un mandinga. Hasta hubo ciertos países de los cuales no era lícito traer esclavos a América, como los yolofes, por ser levantiscos y de caràcter nada dócil».

Una dada a tenir en compte... Faci, doncs, atenció el lector, la lectora de L’ombra del capità, de Joaquim Brustenga, una ombra ben allargada i que tanta mala consciència crea en el descendent del capità, el jove Lluís Ginebró, i que tan bé està dibuixada en el diari d’a bord de l’avantpassat. En la seva lectura els lectors trobaran la doble personalitat del protagonista Jaume Ginebró: el pare de família i el prohom que fa construir escoles a la seva ciutat natal, i el malànima que amb tota mena d’arguments justifica les seves accions execrables i sempre donant les gràcies a la Marededéu de les Neus que el protegeix. En cap viatge no descuida portar un capellà a bord del seu bergantí que digui les misses dominicals, resi quan tronen les tempestes i trobi l’ocasió d’enfadar-se quan aquest té algun gest pietós inconvenient per als seus interessos.  

Situem-nos en la Història: així anaven les coses en aquell temps. Per aquest motiu, la Tania, descendent mulata del capità Ginebró a Matanzas, diu al descendent vilanoví: «Estàs preocupat per la vergonya que puguin passar els teus pares, quan ells deuen ser unes bellíssimes persones que, igual que tu, sou aliens a la maldat d’un avantpassat que es va comportar com un canalla. Has de tenir molt clar que vosaltres no sou els criminals. A la meva família mai hem amagat aquesta història, mai. És més, hem volgut que se sabés per a vergonya d’aquell infame i anem amb el cap ben alt. Condemnem les maldats comeses fa dos-cents anys per un avantpassat, però no consentim que a nosaltres ningú ens retregui res perquè res de dolent hem fet».

Els pecats dels avantpassats sempre haurien de ser coneguts pels descendents justament perquè no siguin ni justificats ni repetits. Aquesta és la reflexió moral de L’ombra del capità, de Joaquim Brustenga, i val per a totes i cadascuna de les canallades, barbaritats i actes criminals comesos en la història de la humanitat.