Els teixidors de Gerhart Hauptmann

En l’exquisida traducció de Feliu Formosa, l’editorial Adesiara acaba de publicar l’obra de teatre Els teixidors, de Gerhart Hauptmann (Oberrsalzbrunn, 1862 – Agnetendorf, 1946), un dels escriptors més destacats de les lletres alemanyes entre els segles XIX i XX, si bé aquí no és gaire conegut pel gran públic, tot i que l’any 1912 va obtenir el Premi Nobel de Literatura.

«Els teixidors és un drama que respira veritat per tots costats», afirma Feliu Formosa en les notes que l’any 1969 va escriure sobre aquesta obra de Gerhart Hauptmann. Cert: aquesta peça dramàtica que ha fet escola en el camp del teatre perquè la protagonista és una massa de desheretats de la terra, vessa tanta veritat que esgarrifa. Tanta veritat que només canviant les circumstàncies personals i geogràfiques dels protagonistes podria reflectir el drama que la classe treballadora està patint ara mateix, en els nostres dies de crisi profunda, i que en certa mesura també va patir l’any 1969. Com sigui, cada tant sembla que entrem en un bucle històric, o potser és que no n’hem sortit mai perquè es van repetint les mateixes problemàtiques que van afectar aquells teixidors que l’any 1844 es van revoltar a Silèsia, explotats i matats de gana per l’arbitrarietat d’uns amos sense ànima. El capitalisme salvatge no va néixer ahir, i cal dir que el comportament inhumà és lluny de l’aspiració d’un empresari o d’un comerciant a guanyar diners. Però per a alguns sembla que en matèria d’egoisme cal anar més lluny i no dubtar a escanyar als teixidors, o als obrers, o als empleats que avui, o cada mes o cada tres mesos, són llançats a l’atur víctimes de feines inestables que els aboquen a la desesperació.

A Els teixidors Gerhart Hauptmann desplega en cinc actes la tragèdia humanitària que treu l’alè als teixidors de llana de Silèsia, cada dia més explotats –cada setmana els paguen menys- pels amos de les fàbriques i amb l’amenaça de les màquines modernes que aviat faran la feina amb menys temps i es necessitaran menys mans. Així, no és estrany que un dels protagonistes, l’Avi Baumert, planyent-se de la situació exclami: «Fóra millor que féssim com el teixidor Nentwich, posar-nos una corda al coll i penjar-nos del teler». En realitat el vell teixidor vol viure, però les infaustes condicions en què es troben els teixidors fan venir mals pensaments. O provoquen un gran sentiment de revolta a mesura que es van estrenyent els camins per guanyar-se la vida i els ànims es van escalfant.

L’obra Els teixidors pertany a teatre de signe naturalista, o, com afirma Feliu Formosa en el seu text, a un teatre realista. En Els teixidors trobem una dramatúrgia que es desenvolupa a través d’uns diàlegs tan lluminosos com directes com un cop de puny. Després d’anys d’humiliació, tota una vida, i com parlant per ell mateix, diu l’Avi Baumert: «L’home té dret a respirar, almenys una vegada a la vida».

Els teixidors que protagonitzen l’obra de Hauptmann són bons artesans que dia a dia es gasten la vista en els telers que tenen a les seves petites cambres, fins i tot al costat del llit. L’escriptor els coneixia bé, aquests homes i dones de bona fe que només l’explotació diabòlica els acaba llançant fora d’ells mateixos per iniciar una revolta que no acabarà bé perquè el poder el té l’exèrcit i ells només tenen les mans. L’avi de Gerhart Hauptmann havia estat teixidor. Però la voluntat de l’escriptor per construir una obra polièdrica i amb clarobscurs, no peca de simple, d’esquemàtica, ans al contrari: dibuixa amb complexitat l’acció i els caràcters dels seus personatges.

Els teixidors, de Gerhart Hauptmann, és una obra revolucionària en doble sentit: perquè posa sobre la palestra uns fets revolucionaris dels quals en aquella època se’n va parlar molt, i perquè l’autor, avançant-se a la modernitat, inaugura un gènere teatral en què la base històrica dona suport a una narració en cinc escenes dramàtiques que mostren una tragèdia humana de grans proporcions que contraposa dues classes antagonistes: els amos i els teixidors, si bé no falta el contrapès de figures com la del pastor o la de l’intel·lectual burgès que per sentit moral es desclassa. En els dies en què va ser escrit aquest escruixidor fris teatral el tema era nou. Ara és perfectament contemporani.