Dotze pedres

Sembla que, finalment, el debat que volíem fer ara fa quaranta anys sobre monarquia i república, acabarà produint-se. Malgrat molts dels que avui manen el vulguin reduir a un problema de persones, deixant intacte la institució.

Per això, en un intent de clarificar la història de la nostra monarquia, no la vida del darrer monarca que ara passa per hores baixes, em permeto aportar dotze pedres per inclinar la balança que hauria de decidir el futur. Dotze fets històrics rellevants sovint tractats de forma desigual i poc equànime que ordeno cronològicament tot deixant a la vostra consideració la seva valoració.

1504 – Morta Isabel de Castilla, Fernando el Católico desposa Germana de Foix en un intent de tenir un hereu pel seu Aragón, demostrant que la “unidad de España” era una entelèquia. Si més no en aquell moment.

1516 - La monarquia tria Carlos I (criat i educat a Flandes) per regnar a Espanya i porta el seu germà menor Fernando I (criat a Espanya) a manar a Àustria.

1700 - Mort Carlos II sense descendència, i vacant el tron, el poder europeu opta per donar la corona a la casa de Borbón (Felipe V) enfront els carlins i malgrat la voluntat diferent d’alguns pobles espanyols.

1807 - En ple regnat del Borbón Carlos IV, el seu fill i hereu Fernando VII conspira contra ell per derrocar-lo, provocant el motí d’Aranjuez que acabarà permetent la intervenció de Napoleó Bonaparte.

1808 – Acceptat com a àrbitre per la corona espanyola, Napoleó sotmet al país a la vergonya del nomenament d’un nou rei estranger, el seu germà Josep Bonaparte, al qual el poble (no la noblesa monàrquica) s’oposarà per aconseguir el retorn de Fernando VII que acabarà -ai las- imposant un govern absolutista.

1833 – El rei absolutista Fernando VII, trencant les lleis tradicionals del país en aquell moment, nomena la seva filla Isabel II com a reina d’España.

1868 – Una monarquia absolutament desnortada, una societat cada cop menys monàrquica i un exèrcit cada cop més intervencionista provocaran l’exili de la reina a França mentre els polítics busquen una alternativa viable.

1870 – Els polítics aconsegueixen salvar momentàniament la monarquia a canvi de posar-la en mans de Amadeo de Savoya, segon rei estranger que acabarà fracassant i permetent la proclamació de la I República el 1873.

1874 – Primera reposició, de la mà dels militars, de la monarquia en la persona de Alfonso XII que torna de l’exili.

1923 – La monarquia de Alfonso XIII gira la cara al poble tot posant-se a favor del cop d’estat de Primo de Rivera que li garanteix una certa continuïtat a canvi d’una dictadura.

1931 – L’imparable avenç de la democràcia provoca, per via de les urnes, la segona expulsió d’un monarca, Alfonso XIII, cap a l’exili.

1969 – Segona reposició, de la mà del règim militar reconvertit del general Franco, de la monarquia en la persona de Juan Carlos I que, en obviar el pare Don Juan, intenta presentar-se com un altre canvi de dinastia.

Dotze fets que, com deia, haurien de ser motiu de reflexió en el debat que s’acosta. Si més no si som dels que creiem que el passat pot ser una font de coneixement i experiència que ens ajudi a decidir un millor futur.

Els científics sabem que, quan s’estudia una possible solució a un problema i s’experimenta sobre ella, el nostre coneixement s’enriqueix. Si l’experiment surt bé, perquè hem trobat la solució, i si l’experiment fracassa, perquè des d’aquell moment sabem que aquella solució no funciona i que, per tant, cal buscar per un altre costat en comptes d’entestar-se en allò que ja ha fet figa.
Aquesta és la raó per la qual em sembla oportú recordar aquestes dotze píndoles d’història des de la fredor dels fets. I més quan tot fa pensar que la tretzena pedra, la sortida apressada i silenciosa de Juan Carlos I cap a un suposat exili és en el fons la tercera expulsió post-regnat d’un monarca de l’estat espanyol.
Penseu-hi. I que cadascú, fruit d’aquesta reflexió, posi les pedres al plat de la seva balança que cregui convenient. Per alguna cosa, diuen, som lliures.