Com l’estel que no hi és

Berta Giraut Junoy, nascuda a Barcelona l’any 1980, és actriu amb un currículum extens. Ara acaba de publicar un llibre de poemes: Com l’estel que no hi és a cura d’El Gall editor.

Diria que la primera poeta –posem Eva amb una poma a la mà-, tenia una veu gràvida i sabia dir el seu vers no només per encantar la serp, que encara no sabem com va anar la cosa per tal de conèixer la ciència del món, sinó per convidar Adam en l’aventura, en l’exploració. Quan la primera dona ja excel·lia en aquest art, encara no s’havia inventat la declamació, la recitació, el teatre. Això ho farien de meravella els grecs, tot i que potser podríem anar més lluny i escoltar els cants del Mahabharata en els quals hi abunden els diàlegs, la veu dels ocells, del bosc, de les tronades. A Com l’estel que no hi és trobem aquesta veu gràvida i la meravella del dir que vivifica la lletra, i aquesta és la primera posada en escena d’un llibre de poemes que per ser el primer de la seva autora té el sabor de la poma madura.

La segona posada en escena és l’articulació del llibre en format circular. Comença per un poema que es titula Fi i es clou amb un poema que es titula Inici com volent significar que en la vida l’entrada i la sortida poden ser intercanviables, i no pas en un teatre de l’absurd sinó en el teatre del real del devenir còsmic. Perquè, qui pot dir quan comença el dia i acaba la nit? La ratlla és tan difusa que el canvi no es percep fins a les primeres llums de l’alba, en el rompent del clar.

La tercera posada en escena del llibre de Berta Giraut Junoy remet al cicle de les estacions. I així la primera part del llibre comença al setembre, a la tardor, «surts a la llum com un final»; en la segona part del llibre el teló cau a l’hivern, «cau glaçat el desembre a la vorera»; i la tercera part i última s’inicia al juny, «mastego gust de mar a l’ona dels cabells».

Com un estel que no hi és està compost de versos ben escandits que articulen monòlegs de personatges i les seves circumstàncies, paisatges que respiren estats emocionals, versos que donen fe de la pluja que cau impertinent, de l’amor a mossegades, del dolor caminant pel camí estret de les ferides, de relats que expliquem l’inexplicable i d’això el llenguatge poètic en sap molt, també quan s’evoca la infantesa, el record de la poeta pujant dalt d’una cadira i dient el vers de Nadal, ritual pel qual hem passat tots com passem pel dolor i finalment per la mort que ens aboca a un últim escenari: «el cementiri és el rampell/ d’un escenògraf carrincló».

Mentrestant, en aquest viatge que és la vida i l’escriptura el seu reflex, «els ulls fulguren com l’estel que no hi és». Els ulls del dia com els estels de la nit en els seus treballs per il·luminar les estances de l’ànima posada a prova cada dia, i «no saps si és lluita o és plaer, ni què esgarrapa això de dintre». Tota la vida, doncs, per conèixer el que no sabem és el delit prefigurat en aquella primera poeta-actriu que he imaginat al començament recitant una obra de teatre que va començar pel final, quan el teló del Paradís ja havia tocat a terra. I aquí som, amb «la veritat partida», com diu la poeta en el seu llibre perquè només amb la imaginació podem conèixer què va quedar enrere. La «veritat partida» és la imatge justa del que devien sentir i pensar els primers humans quan es van alçar dempeus i van prendre la paraula. Fet aquest primer pas, no van trigar gaire poetes i cantors en convertir en una obra artística els neguits de la vida, i així és encara en veus com la de Berta Giraut Junoy.