Fe, esperança i caritat

Son temps de gran incertesa, ens movem en una terra incògnita i ho fem per més inri, en uns espais que havíem conegut, recorregut mil vegades i “dominat” i ara tot ha canviat. Perplexitat.

A més de la incertesa per la nostra seguretat sanitària i també per la incertesa d’una pronosticada i profetitzada crisi social que anirà a pitjor vivim temps de polarització política. Els nous instruments de comunicació ajuden a fer més cridaners els missatges dels diversos costats dels pols, creixen en el to i amb intensitat i per tant d’alguna manera alimenten l’antagonisme propi de les parts enfrontades que a més no tenen cap mena de voluntat d’explorar si hi ha espais d’intersecció, espais de possibles denominadors comuns per pocs que siguin. I són com diu l’analista Antoni Gutiérrez Rubí sobre l’anar i venir constant en missatges i de patrons ideològics estereotipats “Paradoxalment, a major sobreexposició, menor autonomia i independència de criteri i pitjor qualitat d'informació” (1)

I en el dos pols ja sigui sota el lema simbòlic de “todo por la patria” com el de “tot per la causa” o aquell cheguevarista “Pàtria o mort guanyarem!”, ara sense tanta càrrega èpica ni molts menys d’acció hi ha de tot, des del creients que tenen dubtes, els que directament ja estan farts i no volen escoltar cap més prèdica, els convençuts i que empenyen per avançar ni que sigui una mica més i no poden faltar els autèntics, els de la congregació de la doctrina quina fe és inamovible, alguns conversos i altres tocats per la fe i el dogma des del seu naixement. Aquets (i aquestes, també) s’han convertit en una mena de nostrada Muttawa(2) ideològica, mesells disposats a fer tot el que diu el líder inqüestionablement, que assenyalen els que han perdut la fe, els que no l’han tingut mai, els apostates, els que en fan befa de la causa i dels líders, els que creuen però dissenteixen d’algunes coses i dels missatges dels líders indiscutibles, els iconoclastes, els que creuen i molt i comparteixen objectius  però no combreguen amb els ídols de torn, i encara hi ha aquells i aquelles que la llum que els reveli el bon camí no els ha arribat encara i els importa un rave tot plegat.

Tothom siguin els que siguin i estiguin en l’estadi que estiguin però han de passar pel sedàs de la nostra policia religiosa que s’han convertit en burots que lliuren carnets de puresa ideològica i de pertinença a la mare l‘església o a la “puta” secta (cadascú i cadascuna que triï).

I ai d’aquells que no estiguin a l’ombra seva o no siguin devots dels seus sants.

Es capbussen i furguen fins el final en el teu currículum, i en la teva vida publica -i si cal privada- i busquen la més mínima contradicció o desviament  ideològic per fuetejar-te. Si fa temps vas escriure entusiasmat un elogi sobre la Castanya Gelada de ca l’Altés, si després vas cridar emotivament Visca el Tortell de Crema o fins i tot vas gosar opinar sobre el xuixos d’Amer ho passen per la seva transcriptora. Si és del seu gust o de la seva església tot allò dit és una magnífica lliçó d’estratègia i una extraordinària posició que il·lumina el teu camí, Ah! Però si no és del seus hi troben mil contradiccions i acaben afirmant  que ho has dit sense creure-hi i només ho has fet per tocar la pera a alguns o impostadament ho han dit per guanyar-te la complaença dels altres.

Ep! i no se’t ocorri dir res en broma ja que qualsevol intent d’ironia encara que sigui potser mal expressat és considerat d’un cinisme escandalós i ofèn a la feligresia i al més creients, i cal denunciar-ho. Res poca broma que amb la fe  no s’hi juga. Ja sabem que la vida i el camí de l’assoliment de la fe és molt clar només cal no pensar gaire (no fos que els faci mal el cap, seguir la consigna i bavejar davant el líder) i tenir “Moral de victòria, fe ciega en el mando” i anar passant.

I naturalment cal combatre qualsevol desviacionisme que pugui fer trontollar la fe encara es que donin arguments, i ho fan des de tribunes a les respectives fulles dominicals amb bon estil i amb la major qualitat literària possible o des de les tertúlies ad hoc, es tracta de lloar qualsevol ocurrència o pet com el dels ases del gran timoner i el seu missatge i carregar contra qualsevol dissidència raonable o l’adscripció a la fe dels altres, i ja sigui justament o injusta, abominen dels pocavergonyes que gosen qüestionar els lideratges.

Han esdevingut mercenaris de l’afalac i llicenciats amb cum laude en el maniqueisme més excloent i van han repartint carnets d’adhesió i butlles de la santa creuada per poder dissentir de manera controlada i pactada en algunes ocasions, poques que no es pot molestar .

Es creuen nigromàntics que desvetllen el més profund del teu pensament, s’han convertit en expert en interpretació d’idees, creences i somnis i són capaços d’escriure allò que els sembla que tu volies dir i que naturalment no volies dir i no deies. Volen endinsar-se en el teu cervell i observar si et suspecte de conversió o el teu ADN ideològic ja diu que no ets de fiar, que ets un provocador, que no segueixes el recte camí....

I ets candidat a l’expulsió del paradís quan arribi. Ma al davant i ma al darrera (o no) i fora, a currar....

O potser mereixeràs una mica més d’atenció i després de jutjar-te públicament, essent ells art i part, jutges i botxins, sens dubte acabaràs essent evidentment  culpable del que calgui o del que sigui més adequat: revisionista, desviacionista, quintacolumnista, dèbil de convicció, derrotista, enfoteta o cínic directament... i condemnat a galeres, a remar per portar els naus cap a Ítaca o pel Canals de Isabel II, però com que aquestes penes tant físiques no es veurien bé en una societat moderna, democràtica, oberta, tolerant, inclusiva i bla, bla com la nostra ho substitueixen per un procés de rehabilitació i reeducació que l’hauràs de fer picant i treballant en un hort (per allò tan nostrat de la caseta i l’hortet) plantant les bones idees,i cuidant el planter aquell que combregui amb ells, els uns o els altres, conreant les virtuts teologals de la fe en els líders, l’esperança de la unitat o la secessió i la caritat vers tu mateix i els altres que s’han desviat per fer-los tornar al camí veritable. I au! Aixada va, aixada ve i quan portes ja una estona picant amb l’aixada aixeques els ulls i vatua l’olla !! els trobes a tots, barrejats els uns i el altres, el d’aquesta banda i els de l’altra i amb aclucalls donant tombs a una sínia. Cal fer circular l’aigua que no deixa de ser font de vida nova. I mentre raja van donant tombs sobre el mateix i poden seguir amb la seva actuació.

No ens en sortirem.

En fi molta calor. N‘ha fet molta.

Però vaja resistim que diuen que a  això de l’estiu i les fabulacions fruit de la temperatura s’acaben....

(1)‘Detox’ digital (y político). Antonio Gonzalez Rubí. La Vanguardia. 20 d’agost.

(2) Muttawa, policia religiosa islàmica