Ganes de gresca. Ho porten a dins

Ja fa uns anys vaig presenciar una escena al nostre camp de futbol una de les poques vegades que hi hem anat que em va impactar. Un senyor que intuíem  que tenia més de setanta anys escopia a l’àrbitre del partit tot just havia acabat i l’amenaçava amb el bastó que l’ajudava a caminar, segurament no estava d’acord amb la feina que havia fet. Però més enllà de l’actitud eixelebrada del venerable ancià el que més sorprenia era que totes les persones que estaven al seu voltant l’animàvem a que ho seguis fent. Possiblement totes aquestes persones en arribar a casa si reflexionessin veurien que la seva acció com a mínim era incorrecte i alguns se’n avergonyirien.

Ara hem vist les imatges de la veïna Vilafranca en el dia de la vigília de la seva Festa Major i m’ha recordat aquesta mena de pèrdua de la responsabilitat i el civisme quan s’actua de manera massiva, seguint sense saber perquè uns actes i unes actituds que res tenen a veure en un comportament habitual.

Segur que molts de que hi van participar i posar en risc a ells però més fotut és que posen les del altres, segurament en arribar a casa i fer una certa reflexió potser se’n van penedir –o no, eh, sempre hi ha els que se’n vantaran- i ben segur que la majoria d’aquets que trencaven les normes establertes per preservar la seguretat sanitària sortien als balcons fa uns mesos a aplaudir l’esforç titànic dels sanitaris, però molta gent no vol ja haver de sortir al balcó novament a aplaudir perquè no ens volem trobar en les mateixes circumstàncies en que estàvem el març o l’abril i actituds com la de la gent que festejava a Vilafranca no ajuda a això.

I és evident que molta gent, jove, no tant jove i fins i tot els iaios i iaies tenen ganes de festa.

Ganes de rauxa, gresca, ganes de viure en el fons.

I quan arriba la Festa Major encara més perquè així ho hem fet sempre, perquè és part de les nostres referències i part de la nostra identitat.

Però hi ha valors com la mateixa vida i no posar-la en perill ni la teva ni la dels altres que estan per damunt.

Quan hi havia un risc de contagi disparat.

Quan la xifra que cada dia donen de nous infectats fa basarda.

Quan la taxa de contagis al territori no és per estar massa confiats (i sí potser més confinats).

Quan tot això passa no és de rebut jugar-te-la per fer quatre salts i quatre passos de ball, que per molt endins que ho portis –i això es diu com a mena de disculpa i justificant- no ajuda a superar la situació que vivim en la que cal apel·lar a la responsabilitat col·lectiva.

El bé comú, en aquest cas sanitari, de salut, està per damunt que el gaudi personal i individual per més que es porti a dintre la festa.

I vet aquí que amb tot aquest panorama negatiu, a Berlin es manifesten prop de 40.000 negacionistes barrejats amb l’extrema dreta i fatxes que intenten assaltar el Parlament de Berlin, i òbviament amb molta, moltíssima menys  també veiem concentracions a Vilafranca en diversos moments s’acumula massa gent de la que potser seria raonable, prudent i desitjable en els circumstàncies actuals. Res a veure una cosa i l’altre ni per magnitud ni per objectiu però en el fons un cert elements de negar el que és una realitat, una dura realitat que ha deixat a molta gent enrere i ha canviat força les nostres relacions.

La Festa és el contrari del distanciament social que se’ns recomana.

Rauxa, gresca, ganes de viure en el fons.

Ganes de festa, sí, totes però potser per respecte aquells que no les tenen i que per aquells que fruint d’actuacions no massa lògiques potser no les podran gaudir.

El fet sorgeix sense cap mena de dubte de les ganes de festa, de festejar, de viure en plenitud allò que moltes vegades ens identifica i ens distingeix, com celebrar la vida, però hi ha altres raonaments que en determinats moments han de prevaler.

El que vam veure a Vilafranca no es espontani com s’ha volgut dir com justificant de l’acció. També cal dir que en alguna altra ciutat del territori ja es van produir fets semblants i potser no van aixecar tanta polseguera. No estaven en la situació pandèmica d’ara i potser la justa fama de la festa vilafranquina  ha ajudat a que la notícia s’estengués àmpliament com exemple del que no calia fer.

Ara s’entén el protagonisme sobretot quan el mateix alcalde de la ciutat al mes de juny es posava de model i afirmava parlant de la possibilitat de celebració de la Festa Major que. “No hem trucat a cap ciutat ni cap poble per preguntar el que farien”, afirmava l’alcalde en una entrevista a Penedès Televisió. “En canvi, jo rebo trucades cada dia de ciutats tant o més importants que la nostra per veure què fem. Per tant, es consolida la nostra figura”, es felicitava.“Si nosaltres sortim i diem que no hi ha festa major de Vilafranca, cauen el 99% de festes majors d’aquest país. Si nosaltres diem que seguim veurà com moltes es faran aquest estiu. Per això som la festa major de les festes majors”

Sort que no li van fer cas i tothom amb més o menys resignació ha seguit les recomanacions sanitària i tothom porta a dins, molt endins, les ganes de festa i no per això es salta les mínimes normes de respecte sanitari i cívic.

I un altre vilafranquí publicava una carta a La Vanguardia el mateix dia del fets que semblen profètiques (i això que diuen que ningú és profeta a la seva terra) Sota el títol de Les Festes Majors” (1) escrivia: “S’estan acabant les festes majors d’aquest estiu a Catalunya. Un estiu irrepetible, esperem-ho, condicionat pel coronavirus.

Un deu pels ajuntaments i comissions de festes que han optat per la precaució, actes simbòlics amb noves tecnologies, sense actes massius i prevalent sempre la seguretat i la salut de les persones.

I un zero per aquells que fent-se el milhomes han fet festes sense control, que són font de contagi........”

Això “zero patatero” .

La carta seguia versant sobre la potencia de catalanitat de les festes i.... Paraules que posen en evidència el que va passar al seu poble.

I té tota la raó quan explicita que s’han fet actes simbòlics i altres amb precaució necessària. N’hem vist en moltes poblacions de també una llarga tradició festiva i on el seus veïns tenen la festa mot arrelada dins seu. Hem vist  així mateix actes diversos i alguns altament emotius sense que es protagonitzés cap mena de concentració perillosa contravenint les recomanacions sanitàries per preservar la salut col·lectiva. He de dir que ens  pensàvem que els castellers amb el mínim possible farien ni que fos un pilar de quatre com a reconeixement simbòlic de la festa...

Però si creiem que l’actuació de determinats col·lectius estables no s’ajusta al que convé en aquest moments tampoc la reacció de les autoritats potser no ha estat a l’alçada de les paraules que han anat repetint reiteradament, semblant que es renyava de manera paternalista els que assistien als actes que trenquen la dinàmica sanitària recomanada. Malament per l’autoritat! Molt amenaçar (sense cap autoritat moral, clar per fer-ho) i finalment ho acaben gairebé justificant tocant la part més sensible “la festa la portem molt a dins”.

Davant l’allau de crítiques sobre la tebiesa de la reacció de l’autoritat competent ara sí, ara sembla que volen actuar amb contundència i separar si cal els promotors de la “falsa” espontània cercavila per futures edicions de la festa. Potser no cal arribar a excloure a ningú. Potser reflexions acurades i argumentades sobre els fets seria el millor remei...

O potser que baixi Sant Fèlix i a cops de palma (del martiri) dissolgui els llestos, els espavilats que trenquen qualsevol norma sanitària creient-se que són els més guais, que han fet festa, que han trencat la norma, que per ells i elles el que diguin els sanitaris els importa un rave i el que pugui passar a altres per possibles contagis no va en ells. Sembla que portar la festa molt dins és com una vacuna, que vinguin d’Òxford i la validin...

Que baixi de la trona San Fèlix i espavili a l’autoritat, menys paraules i més fets, menys justificacions i més acció.

Que baixi Sant Fèlix i a cops de palma -si encara cal- imposi la raó col·lectiva per damunt de l’individualisme més exacerbat i estúpid.

I tots plegats entonem allò de:

 Puix per nostre protector

el Cel volgué destinar-vos,

als que vénen a implorar-vos,

 Fèlix, deu vostre favor.

Si potser en la sort adversa

 rigor tan fat influeix

vostre poder destrueix

, alleugereix i dispersa

que de tant pregar el Senyor

l’ànima deix consolada.

 Puix per nostre protector

 el Cel volgué destinar-vos

, als que vénen a implorar-vos,

 Fèlix, deu vostre favor.

Tinguem la festa en pau!!

Salut! Molta salut.

1.- Cartes al Director la Vanguardia 30 d’agost del 2020 Les festes majors. Raimon Gusi Amigo. Vilafranca del Penedès