Cop d’estat

Fa un parell de setmanes, al meu bitllet “Pares i fills”, vaig recórrer al símil de la família per oferir una via d’anàlisi de la situació que vivia Catalunya al voltant de la seva possible independència de la nació en la que avui està inclosa. En aquella reflexió, parlant de l’indult, l’amnistia i la reforma com a tres vies possibles per avançar en la seva resolució.

Aquesta setmana, quan he començat a sentir i llegir que es parlava d’un cop d’estat constitucional, m’ha tornat al cap el símil. En la segona de les vies que proposava quan explorava la via de la negociació per la reforma. La d’imposar el principi d’autoritat.

No deixa de ser curiós com han canviat els plantejaments d’aleshores ençà. Perquè ara el que tenim davant dels nassos no és un conflicte polític entre Catalunya que vol marxar i la resta de l’estat que no vol permetre-ho. El que tenim ara és un conflicte social entre la Comunitat Autònoma de Madrid i la resta de l’estat. Un fill de la família que vol fer la seva santa voluntat i la resta de germans que conviuen en la casa i que no volen sentir-se afectats ni resultar perjudicats pela capricis del germà tocacampanes.

De tota manera, la reflexió pot tornar a ser la mateixa. Perquè la casa està organitzada de manera que el pare i la mare que hi manen, han deixat en mans dels seus fills determinades atribucions com ara la forma de vestir, la decoració de l’habitació de cadascú (música inclosa) o els productes dels diversos berenars. En el ben entès que cadascú ha de respectar la intimitat, imatge o ritme de vida dels demès. I, amb l’acord tàcit de nomenar l’avi, amb la seva experiència i preparació, àrbitre de les situacions poc clares per evitar els morros a taula o els cops de porta al marxar.

Però la cosa s’ha complicat. Un dels fills es nega a baixar la brossa fins al contenidor el dia que li toca segons el calendari pactat. Al·legant que els amics el varen veure un dia i que li han dit que si és la minyoneta dels seus pares. I afegint que la bossa està força buida quan li toca a ell i que, per tant, el que la baixa l’endemà podria fer-ho perfectament si aquesta es deixés un dia més. Que, a més, si escoltessin el seu suggeriment, estalviarien els diners de la bossa no canviada.

A la vista de tot plegat, que poden fer el pare i la mare? En el supòsit que estiguin ben avinguts, exercir la seva autoritat tot esperant que l’avi no tingui una sortida de to que emboliqui la troca i provoqui un terrabastall. Cas de no estar en harmonia, la solució torna a estar en la negociació. A poder ser sense involucrar-hi l’avi per no afegir elements de discrepància i/o discussió. I ignorant els arguments del fill “perjudicat” que, probablement, per reforçar la seva posició arribarà a acusar-los de dictadors. Perquè, sembla lògic pensar que el seu objectiu darrer és o ha de ser la felicitat de la majoria.

No vull fer-me pesat. Qui vulgui, que segueixi aquest camí de reflexió de l’exemple. Ep! si creu que el paral·lelisme és encertat.
Jo, sincerament, penso que sí. Perquè en aquests moments, el pare govern de Pedro Sánchez i la mare Constitució Espanyola s’acaben de veure desautoritzats per l’avi Judicatura (que darrerament evidencia que necessita una renovació per evitar seguir fent catúfols) que ha donat la raó a la filla de Madrid, deixant-los amb el cul enlaire en la defensa de la seguretat i privacitat dels altres fills. Perquè deixar que els madrilenys viatgessin de cap de setmana (com per altra banda segurament molts ja han fet) equival, per exemple, a deixar que la filla d’aquella família posi el volum de la radio a tot drap i impedeixi als altres estudiar.

I que ara surti la filla, la senyora Diaz Ayuso -amb el suport del president del seu club de fans, Pablo Casado- dient que el que s’està fent és un cop d’estat, demostra, al meu entendre, dues coses molt importants i que cal interpretar correctament.

La primera, que el poder judicial (l’avi) ha volgut fer veure que es rentava les mans mentre, amb un posat de suposada imparcialitat, es negava a sentenciar la bondat de la decisió del govern, obligant-lo així a agafar el camí de l’estat d’excepció, sempre susceptible de ser titllat de “cop d’estat” i considerat per molts un cop d’estat forçat.

La segona, que alguns partits polítics, que diuen tenir entre les seves prioritats el benestar dels ciutadans, estan demostrant que, per damunt d’aquest, tenen el seu propi benestar. I que prefereixen seguir instal·lats en la bel·ligerància política encara que això signifiqui mantenir als ciutadans en un estat d’angoixa, pessimisme i confusió. En un veritable cop d’estat anímic que ens segresta l’alegria de viure i respirar.