Com protegir els innocents

En una societat cada dia més salvatge, embrutida i despietada, com protegir els innocents, com salvar-los de la intempèrie psicològica i moral a què es veuen llançats sense contemplacions, es la pregunta de fons d’una novel·la tan atractiva pel contingut com ben escrita: El rai dels innocents (Edicions de 1984), de Quim Español.

L’innocent David és una joia enmig d’un femer, una tija tendra en un camp minat de corrupció i degradació econòmica, però sobretot espiritual. A vegades introduir-se en un abocador és un fet voluntari (si un vol convertir-se en un policia corrupte, per exemple, és una decisió personal). A vegades, però, ficar-se en un pou negre és un fet induït ja sigui per causa d’una rebel·lia juvenil, ja sigui pel fet de patir una pobresa extrema que hi aboca, o totes dues coses alhora, com és el cas d’en Damià, el germà delinqüent d’en David.

La història d’en David, la seva família, amics, companys, mestres i veïns és contada per un professor en règim de voluntari en una escola de barri d’una ciutat mitjana que tracta de formar nois i noies perquè aprovin el Curs d’Inserció per tal de poder passar a la Formació Professional. A les classes s’hi barregen nois i noies de procedències diverses, la majoria immigrants, que esperen passar aquesta porta per accedir al somni d’un futur millor.

En David, un noi d’una gran candidesa i bondat exquisida, destaca com un llum en la fosca d’entre una colla d’adolescents que protagonitzen una novel·la en la qual s’hi entrecreuen capítols truculents que menen a la droga i la pertinença al Sindicat blanc lligat a les màfies de l’Est que, per acabar-ho d’adobar, patrocinen partits polítics d’extrema dreta. Davant d’un últim daltabaix patit per la família desemparada (el pare els ha abandonat) provocat pel jove Damià enrolat al Sindicat blanc, la bondat d’en David es manifesta a través d’un acte heroic envers el germà petit, amb conseqüències mortals, la qual cosa demostra que ni la innocència ni la bondat no són premiades, ans al contrari. En una societat que ja fa temps que ha perdut els valors naturals, de cultura humana profunda, que encarna, per exemple, en Pere del Pla, un avi que protegeix en David, la bondat i l’honestedat més aviat és escarnida. I així, davant del càstig de presó, sorgeix el típic comentari malèvol: «qui la fa la paga», sense tenir cap coneixement de causa, o davant de la mort s’escolta: «ell s’ho ha buscat». I la indignació del lector o la lectora de la novel·la sura per moments, perquè sap que ni una cosa ni l’altra són certes, ni en la realitat ni en la fantasia del relat, i li fa mal constatar que l’opinió general no es basa en la comprovació dels fets sinó en els prejudicis i en un cert gust pels fets morbosos i les desgràcies dels altres.

Qui protegirà les ànimes càndides, els cors bons, d’aquest femer en què hem convertit les nostres societats aquí opulentes per districtes, allà miserables per barris? A penes hi ha oasis de bons moments, a El rai dels innocents, de Quim Español, si no és la florida d’un amor alat i tendre, o la columna d’admiració que aguanta una amistat, o la fermesa dels voluntaris que s’esforcen per ensenyar alguna cosa que sigui útil a aquests nois i noies dissortats i marginats que tot just s’estan obrint a la vida.

Els fils que trenen El rai dels innocents parlen de la dificultat de sobreviure en un món hostil, desballestat, intemperant. Fils tenyits d’una bella poesia per a una història dura com un os, cruel fins a fer mal a l’estómac, encongint-lo, perquè així és la vida quan la mires amb un zoom, quan t’immergeixes en la seva realitat més descarnada. Des del punt de vista literari, a El rai dels innocents val la pena destacar-hi fragments com aquest que, per la seva plasticitat poètica, m’ha recordat el final d’Els morts, de James Joyce: «Aquella nit va ploure, i l’endemà també, i va continuar plovent sense treva. La pluja de la llevantada queia, insistent, sobre la ciutat, els boscos i les muntanyes i els camps de cereals madurs...»

La naturalesa és indiferent a les nostres vides i a les nostres morts, ens diu, científic, en aquest fragment l’escriptor Quim Español. En el pla simbòlic ens diu que a vegades la naturalesa sembla que plori la mort dels justos ja que nosaltres, sovint humans descastats, poc ho sabem fer, tan endurits d’ànima som, tan flacs de cor. I és que les excepcions d’una humanitat envilida són ells: els bons, les criatures càndides, els innocents. Salvar-los seria salvar la humanitat i no sembla que ara per ara ho sapiguem fer, o ho vulguem fer llevat dels voluntaris de la vida que sempre troben un motiu per respondre a la vida. I és així com un any rere l’altre s’apunten, com el narrador de la història del David, a pujar al rai dels innocents.