Mare batec

N’heu sentit a parlar, i aquestes veus foraden l’ànima: des de 1936 fins a la dècada dels anys noranta, una xarxa molt ben organitzada, i oculta, es dedicava al tràfic de nadons. L’Estat espanyol i l’Església catòlica franquista en van ser còmplices, ho van permetre. Més encara: ho van fomentar. Primer perquè van robar nadons a dones, generalment pobres, és clar, del bàndol republicà: on se’s vist que aquestes criminals criïn una criatura, ho farà millor una mare del bàndol nacional, amb estrictes principis catòlics i, aquí, a Catalunya, també espanyolistes. Aquest tràfic va continuar a la postguerra per les mateixes raons: dones pobres, roges empresonades, i noies que s’havien quedat embarassades i havien estat abandonades. S’aprofitaven de la seva vulnerabilitat. Aquestes xarxes van continuar delinquint dècada rere dècada, a demanda de gent amb possibilitats econòmiques i que no tenien fills. Aleshores qualsevol dona que parís podia ser una víctima. Li deien que el nadó era mort i no el veia més. M’hauria pogut passar a mi, perquè moltes vegades la víctima era triada a l’atzar. Esgarrifa, indigna i mou a una pietat profunda per les mares que van patir aquest espoli. Un trauma de per vida.

Aquest és el tema de fons del conjunt de poemes que integren Mare batec (Voliana Edicions), l’autora del qual és Rosa Maria Arrazola. Amb bon criteri editorial, el llibre s’acompanya d’un pròleg que signen Adelina Ruíz i Ana Páez, Presidenta i Secretària de SOS Bebès Robats Catalunya. A la primera li van robar les filles bessones que aquest 2020 haurien fet 40 anys; a l’altra li van prendre la filla que va néixer l’any 1980. Mai no han deixat de pensar en les filles.

De la pèrdua el dolor de la qual mai no cessa, és el fil que travessa de cap a cap els poemes de Mare batec, la mare que va dur aquells fillets a les entranyes i que li van ser robats en un temps en què «els barrots no eren per a nadons»; un temps en què la mesquinesa es feia «en nom de Déu»; un temps en què aquesta mare encara «sent en el seu plor el plor de la seva filla».

Els somnis de la mare batec sempre són els del fill o la filla perduts. El mal que els malànimes van fer a la mare batec i a les seves famílies, és un mal superlatiu, gratuït i, per tant, obra del diable. Aquells metges, aquelles monges, aquelles infermeres, tota la gent que és necessària per dur a terme la gran comèdia de mostrar un infant mort guardat en una nevera quan la mare, desesperada, el reclama, com van poder fer-la. Així «van torturar les mares per esborrar-los els fills». I els pares adoptius? Alguns ho sabien, van ser còmplices de l’espoli; altres era la mare que es pensava que l’infant que rebia a casa era un infant abandonat. Amb un bon grapat de bitllets a la butxaca el pare comprava un fill.

A Mare batec Rosa Maria Arrazola ha escrit el dolor de les mares batec per empatia, ha posat el vers el crit que reclama justícia. No hi ha ni pau ni llibertat sense justícia. La impunitat d’aquests actes il·legals és un delicte moral que ens afecta tota la societat. Llibres com el de Rosa Maria Arrazola vol ser reparador fins allà on pugui ser reparador el desig de justícia. Les mares batec ploren cada dia per aquesta violència que, una vegada més, i amb aquesta cara criminal, va ser exercida en contra de les dones en aquest moment tan sagrat com donar un fill o una filla a la llum. Un sacrilegi haver-los-hi robat.