El festí de Babette

El festí de Babette va publicar-se l’any 1958 dins la col·lecció de contes Anècdotes del destí. La literatura d’Isak Dinesen es distingeix per la seva extraordinària capacitat narrativa com queda demostrada en la perfecció d’aquest conte que el públic en general pot tenir present pel fet que se’n va fer una gran pel·lícula, El festí de Babette (1987), dirigida per Gabriel Axel i guanyadora d’un Oscar, l’any 1988, a la millor pel·lícula de parla no anglesa i que està doblada al català.

La tesi d’aquest conte que Isak Dinesen divideix en petits capítols és la capacitat de l’amor altruista, pur, de fer un miracle: provocar una autèntica comunió de les ànimes com la que es produeix en un sopar per a dotze persones fet per Babette, cap de cuina que havia estat d’un restaurant luxe caríssim de París: «Le Café Anglais», si bé ningú no en sap res, del seu passat. Fugitiva de la repressió de la Comuna de París el 1871, Babette troba refugi a casa de dues germanes ja grans, filles d’un pastor luterà rigorosíssim i pagat d’ell mateix, que deixa anar frases lapidàries com si fossin l’evangeli, però que a la seva mort es demostra que no han servit per crear una comunitat veritable. La prova és que tothom està mig barallat, si bé el que acudeixen al sopar del centenari del seu naixement, fan un esforç de germanor. Aquesta bona disposició acaba d’aglevar-se amb el magnífic sopar que els prepara Babette, que s’ocupa de la cuina d’ençà que catorze anys abans ha trobat aixopluc a la casa de les filles del pastor. Les noies, ara velles, no s’han casat per poder-se dedicar a la comunitat que va crear el pare.

Ningú no sap com s’esdevé, però a poc a poc, amb les bones menges i amb el vi excel·lent, tal com amb entusiasme alaba l’únic comensal que no és de la comunitat, el general Löwenhielm, que havia viscut a París i reconeix el valor del sopar preparat per Babette, els ànims es van elevant en una mena de sopar místic que trenca barreres entre els convidats de manera que «més endavant cap dels presents no se’n recordaria amb claredat. Només sabien que el menjador era ple de llum divina, com si diverses aurèoles s’haguessin combinat per formar una resplendor meravellosa». El festí de Babette, que s’havia gastat la pila de francs que havia guanyat a la loteria, va obrar el miracle: era l’àpat preparat per les mans d’una gran artista de la cuina que el va oferir a mans plenes. A través d’aquesta eucaristia refinada i compartida per una petita comunitat acostumada a l’austeritat, «aquells vells taciturns van rebre el do de llengües; les seves orelles, gairebé sordes, es van obrir. El temps es va convertir en eternitat».

El festí de Babette, aquest magnífic relat de Dinesen encara va més lluny en el propòsit d’exposar la bellesa d’uns valors morals, d’expressions de qualitat humana, quan amb bell artifici literari l’autora dona a entendre al lector que una vetllada com aquella pot constituir-se en un sopar no només fraternal que situa els comensals en una veritable comunitat dels esperits, sinó que també revela l’amor, sempre sublimat, entre el general i Martine, una de les filles del pastor, així com és la manifestació més plena, i més pura per despresa, de l’art de Babette, fins a fer exclamar a Philippa, l’altra filla del pastor: Oh, com encisaràs els àngels!».