¿Convé que un home vell es casi?

En la traducció de Susanna Allés Torrent i Ignasi Mascaró Ponts, que han escrit un excel·lent text d’introducció a l’obra escrita en el llatí de l’època, acaba de publicar-se per primera vegada en català un llibre clàssic: ¿Convé que un home vell es casi? (Adesiara), de Poggio Bracciolini, un prohom rellevant del Renaixement.

Giovanni Francesco Poggio Bracciolini, nascut a Terranuova l’any 1380 i mort a Florència l’any 1459, va ser una de les personalitats intel·lectuals més notables de l’època. Ben relacionat amb la cúria -va treballar per a diferents Papes-, i ben relacionat amb els Médici, aquest humanista brillant va escriure una llarga obra, així com va ser un excel·lent copista i recercador –alguns diuen que també un bon ‘pispador’- de manuscrits d’autors llatins, la qual cosa, i potser empeltant-se de l’estil, la seva obra literària és tan variada com erudita. Un llegat intel·lectual que compta amb opuscles també ben interessants com ¿Convé que un home vell es casi?, en el qual a través de tres veus sembla que l’autor vulgui justificar amb arguments a favor i en contra, però més aviat a favor del fet que un home vell es casi: ell mateix, que ho va fer quan ja era un home en la seva maduresa i havia corregut molt de món, i fins i tot havia tingut una amant durant molts anys, Lucia Pannelli, amb la qual havia tingut tres fills, si bé la llegenda n’hi atorga més.

L’any 1436, Poggio Bracciolini tenia cinquanta-sis anys, havia fet una carrera d’èxit a la cúria, gaudia del favor papal i dels Médici. Intel·lectual i home respectat, disposava d’un bon patrimoni. És en aquest moment de plenitud que Bracciolini decideix casar-se amb una noia jove de divuit anys, Vaggia de Buondelmonti, filla d’una bona família florentina. Van tenir sis fills. Aquest mateix any 1436 Poggio Bracciolini va escriure el seu opuscle en forma de diàleg amb dos interlocutors amics seus: Niccolò Niccoli i Carlo Marsuppini, per convèncer-los i convèncer-se de la seva decisió de casar-se amb una joveneta a la qual, és clar, modelarà segons el seu gust i necessitats, i com que ella no haurà conegut res més a la vida, ben peixada i amb totes les comoditats del seu rang, estarà encantada de servir-lo, tot i que no com una minyona que per això ja hi ha les minyones, i estimar-lo com cal, tal com es dedueix de l’argument a favor de que un vell es casi amb una dona jove amb el bon propòsit de constituir una parella de bons costums.

Ja ens adverteixen Susanna Allés i Ignasi Mascaró en el seu pròleg que «en aquest llibre [el lector, la lectora] no hi trobarà, ni al principi ni al final, cap gir o cap mena de complicitat feminista. És una petita obra escrita al segle XV, en un ambient, això sí, d’una gran obertura cultural i intel·lectual, fins i tot moderna en molts sentits, però és construïda fonamentalment des d’una perspectiva masculina».

I a fe que és així. De manera que una lectora, jo mateixa nascuda a mitjans del segle XX al nostre país i educada en franquisme ambient, tan masclista, no pot deixar de pensar en allò mateix que pensava quan era nena i veia els avantatges que tenien els nois només pel fet de ser-ho, i com les noies havíem de demostrar tres vegades els nostres talents abans que algú els arribés a apreciar... Amb tot, cal celebrar aquells dies, ja que pitjor ho van tenir les noies de segles enrere, fins i tot les de casa bona com l’esmentava Vaggia de Buondelmonti, que mai no va sortir de casa i va criar sis fills del molt respectat Poggio Bracciolini. Cal creure que el gran humanista va morir feliç després d’haver dut una vida intel·lectual de moltes llums, si bé en la seva vida privada durant molts anys havia estat un bon llibertí i no volia ni sentir parlar de matrimoni, i això que es feia amb la noblesa curial que, pel que es veu, a l’època tenia les mànigues ben amples pel que fa als barons.