Les conseqüències de la baralla del pati d’escola

El pati de les escoles són con una mena micro-món, un reflex en petit del que és dóna a la nostra societat. Hi ha de tot, oci creatiu, oci passiu, oci de qualitat, oci de rebaixa, negoci i transacció (canvi de cromos, xapes, bales, i algun que altre insult també). És un espai de relació tant personal com entre grups, alguns naturals i altres sobrevinguts, ara grups bombolla. És un espai d‘encontres i desencontres, és un espai de confiances (costa guanyar-les) i de desconfiances (barata d’obtenir), és un espai de relacions múltiples, complexes  amb interès concret o bé amb interès global i general. Al pati poden néixer grans amors, eterns i de més efímers que s’obliden quan cauen els fulls del calendari i comença un nou setembre i és també òbviament un espai de  baralla.

Ah, la baralla!

Només cal que es produeixi una simple espurna perquè s’engegui un castell de foc espectacular, de traca i mocador.

Una mala paraula, una mirada esbiaixada, una rialla de més, una simple insinuació, una entrada més forta que altres en el joc, una estirada de cabells sense voler, empassegar amb l‘altre i que caigui l’esmorzar o el berenar, qualsevol excusa pot aixecar en armes i ser motiu de disputa que trenqui la placidesa de l’estona d’esbarjo.

Primer empentar-se amb els braços estirats i separant a l’altre, després a agafant-se, buscant el coll i en darrera instància, gairebé mai, a plantofades i cops de punys a l’extrem de l’extrem... I si en ocasions comptades hi havia sang, com en alguns duels decimonònics, la baralla s’aturava. Era clar el guanyador i tothom es dissolia amb una sensació estranya sinó és que abans fos tallada de soca rel pel mateixos companys o pel professor/a que pul·lulava pel pati en funció de casc blau per l’ocasió com força d’interposició entre la mainada.

Pot arribar, però, una innòcua baralla a convertint-se en una baralla “tumultuosa” i llavors els culpables d’haver començat -llevat dels de sempre espavilats que s’escaqueja- pot arribar al despatx de la direcció i allà es pot produir una instrucció com qualsevol llarena de torn i enviar-te al Consell Escolar com si fos el Suprem. Comptades vegades això passa sortosament.

Perquè la baralla de pati és confusa i no és fàcil trobar responsables, les responsabilitats van saltant de l’un a l’altre -com a la oca tiro porque me toca-  en una cerimònia de la confusió paradigmàtica. La baralla no té ni pare ni mare.  Tot normal perquè la baralla de pati està considera una baralla menor, de poca cosa, difícil de jutjar tothom té la raó i preval, en ocasions, fins i tot la de l’amo de la pilota causant del conflicte. Les baralles de pati són baralles que s’obliden la majoria de les vegades. Sobretot quan acaba l’estona d’esbarjo i ja s’està a la classe i tenen tant poca volada que s’obliden i també la immensa majoria són  susceptibles de dissoldre’s per si mateixa amb la mateixa velocitat que ha començat. Però hi ha baralles de pati que deixen un pòsit d’agror, que fan bola com la que fa un bistec mal cuit i de baixa qualitat que retorna de tant en tant i  generant i consolidant esquerdes de relació i estima entre els protagonistes i perdurarà sempre. No s’oblida, neix la rancúnia.

En definitiva el pati de l’escola dóna per molt.

Ara si aquets pati és el de la política, veiem com també hi ha nombroses baralles que sense deixar de ser de l’estil de les del patis nostrats acaben esdevenint un degoteig que fa forat en la confiança mútua.

La relació entre els socis de govern tant la Generalitat (molt) com a Madrid (potser no tant) estan immersos en la dinàmica de la baralla de pati.

Cert que els governs de coalició són un espai de moltes trampes i travetes, són artefactes que poden explosionar o implosionar en qualsevol moment. L’experiència catalana ja ve d’allò de que el govern (tripartit) segons Joaquim Nadal, era “més difícil que fer l’amor en un Simca 1000”. O aquells governs de Maragall i Montilla que van ser qualificats de governs Dragon Kahn.

És difícil gestionar la complexitat d’un govern de coalició, els egos diversos, els interessos legítims de cada partit, la gelosia que es produeix, la voluntat de menjar-se el terreny de l’altre, la cursa per veure qui obté més titulars....  en fi un seguit de dificultats que no són fàcils de trampejar i alhora governar de manera eficaç i amb atenció la gestió. Prudència, paciència temprança, i molta mà esquerra

Les baralles entre els socis del govern català han superat allò de que la roba bruta es renta a casa i han aflorat públicament les tensions, les discrepàncies els desacords i el que és pitjor un creuament de retrets de manera pública, amb llums i taquígrafs. Però aquesta situació es torna insostenible perquè la decadència d’un govern enfrontat és evident i acaba passant factura.

El gener passat, aviat farà un any, l’expresident Torra afirmava "aquesta legislatura ja no té més recorregut polític, arriba al seu final" i ho atribuïa  explícitament a que hi havia hagut un "deteriorament de la confiança mútua" entre els dos socis de govern, JxCat i ERC. El deteriorament s’ha anat evidenciant i augmentant encara més. Des de que el Sr. Aragonès ocupa la funció de President hem vist de tot. El que no hem vist es de suposar que és encara pitjor.

Es posen el dit a ull entre ells i elles, s’empenten per ocupar espais, es diuen coses perquè sigui contradites a la mínima ocasió, es rectifiquen els uns als altres, la rumorologia i els globus sonda esdevenen la pràctica política, les estratègies -si n’hi ha- són absolutament diferents de cara al futur, la sensació de que ningú sap on va, o senzillament ja va bé que algú s’estavelli.

I tot això en mig d’una situació d’emergència en que seria lògic que hi hagués la màxima cohesió, aparcar diferències i en període d’interinitat treballar en allò que genera el mínim consens.

Això ho podem dir del govern de la Generalitat però el govern de l’estat tampoc és que sigui un model de govern pacífic, és lògic que el soci petit vulgui tenir cada cop més protagonisme i el soci gran malda per evitar-ho sense que es noti massa no fos cas que tot plegat se’n anés a fer punyetes.

Almenys a Catalunya l’horitzó és el 14 de febrer -malgrat alguns consellers, sobretot de JxCat ho qüestionen amb l’impagable favor del Síndic de Greuges  caducat ja fa temps-. A Madrid potser que duri una mica més ja que si s’aproven els pressupostos la legislatura té recorregut.

Ens trobem en una situació política molt semblant a la baralla de pati d’escola, on hi ha de tot i molt per dilucidar.

El tema està en saber si la picabaralla pròpia de nens i nenes acabaran en un no res, s’oblidarà a partir del 15 de febrer i es posaran de nou a intentar reeditar el governar junts (si sumen, clar) i altre cop amics, oblidant-se de les vegades en que s’han posat el dit a l’ull o ens han fet caure o bé el pòsit de l’agror de la baralla anirà a més i generarà un reflux exagerat i esquerdarà i acabarà esfondrant tota possibilitat de reeditar un govern com el que hem tingut ara que al marge de les dificultats ambientats moltes, com mai, tampoc han estat a l’alçada de les circumstàncies. Si no es reedita el pacte perquè la baralla ha deixat ferides molt profundes no tinc cap dubte que potser aniria bé pel país.