Govern de coalició

El nus del problema rau en el diccionari. En el que la gent entén quan sent una paraula. Mireu sinó.

Agafo el Diccionari de la Llengua Catalana i busco la paraula “coalició”. Diu: Aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú.

Agafo el diccionari de la R.A.E. i la mateixa paraula es defineix com: “Confederación, liga, unión”.

Finalment, agafo el diccionari de Maria Moliner -editat el 1966- on diu: “Asociación de varios paises para la guerra y la defensa”.

Un cop constatat això, intento reflexionar sobre el batejat com govern de coalició que mana en aquests moments a l’estat espanyol i l’enrenou que hi ha al seu voltant. I de sobte, veig la llum.

Perquè si pensem en l’actitud d’Esquerra Republicana, Bildu i fins i tot Podemos, veurem que tots semblen haver triat l’opció del Diccionari de la Llengua Catalana. Posar pel davant de tot el fi comú i intentar arribar-hi mitjançant acords, transaccions i altres mecanismes més o menys habituals. I no és això el que tots pensàvem quan ens omplíem la boca lloant la gran coalició alemanya que tant ajudà aquell país després de la reunificació del que la II Guerra Mundial havia separat? I no és això el que pensem ara, quan el govern de l’estat acorda lleis o mesures que tots qualifiquem de socials pel fet d’anar adreçades, aparentment, als més desvalguts?

Per altra banda, si penso en l’actitud de l’oposició profunda (PP i Vox) sembla clar que encara estan ancorats en el diccionari de Maria Moliner, potser abduïts per les paraules “guerra” i “defensa” que els desperten l’amor patri més ranci.

I finalment, si penso en l’actitud del govern o, per ser més precís, de la part de govern que es correspon amb el PSOE, sembla evident que ha triat l’opció de la RAE i es dedica més a buscar sinònims que enterboleixin el concepte que a clarificar-lo amb accions decidides i contundents. Perquè, tornant al diccionari, considerar sinònims de coalició els conceptes “confederación”, “liga” o “unión”, son ganes d’embolicar la troca i deixar en un núvol d’indefinició el que hauria de ser clar com un dia assolellat.

I això, agradi o no, té conseqüències en la política del país. Perquè el que hauria de ser -si acceptem els estàndards democràtics i europeus- un govern de coalició amb uns grups que governen plegats, i uns grups que, amb més o menys assiduïtat, els hi donen suport o els hi neguen, ho hem acabat visualitzant com un grup (PSOE) que vol manar a qualsevol preu i que ha deixat a contracor a un altre grup (Podemos) la gestió d’una part d’aquest poder des d’alguns ministeris, i ha accedit als desitjos d’altres grups menors a canvi del seu suport extern. Una mena de poti poti de govern (el del PSOE), subgovern amb despatx (el de Podemos) i subgovern de teletreball (el d’ERC, Bildu i altres menors). I, enfront d’aquest aiguabarreig, una oposició aparentment monolítica enrocada en el “no” sistemàtic i en la desqualificació continua.

Però la meva reflexió té un corol·lari. Perquè cal dir que, després de 40 anys de democràcia, el govern actual -si no ens entestem en qualificar la mitificada UCD com un govern de coalició- és el primer al que podríem aplicar aquesta etiqueta a nivell estatal. Per tant, tot just estem començant a aprendre a fer-lo funcionar.

Que això no hauria de ser excusa? Per descomptat. Però al cap i a la fi, tots som humans.

Per això proposo que tornem al diccionari. Allí on el Maria Moliner defineix nació com “comunidad de personas que viven en un territorio regido por el mismo gobierno” i el de la RAE com “conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno”, el Diccionari de la Llengua Catalana parla d’un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, costums, institucions, estructura econòmica, cultura i, sovint, llengua. No vols caldo?

Malgrat això, animo a seguir avançant i a estendre aquesta novetat que tot just comencem a tastar. Temporal i amb un fi comú, però engrescadora. El govern de coalició.