Qui, jo?

Era conscient que mitja Espanya -la de TeleCinco- esperava únicament poder comparar el sainet reial amb la tragèdia grega de l’herència de Paquirri i el possible rebuig que explicités Felip VI cap a la figura del rei emèrit de vacances sense sou, amb el de Kiko Ribera a la seva mare Isabel Pantoja per haver-li escapolit els vestits de torejar del seu pare i haver-li fet signar, si no m’erro, els papers d’un préstec.

Però també esperava, ingènuament, que la resta dels ciutadans es dividís, un cop Felip VI hagués fixat la seva postura, en els que veurien reforçat el paper de la monarquia i els que començarien a cantar-li les absoltes tot emprenent el camí cap a la III república espanyola.

Òbviament, vaig menystenir que tant el rei com el sistema que li dóna suport, tenen el seu paper i les seves accions molt ben estudiades. I no donen cap puntada sense fil.

Per posar només un exemple, el discurs va tenir dos o tres canvis bruscs de pla televisiu -anant del pla mig al primer pla- perquè ningú, ni els addictes als falsos directes de TeleCinco i companyia, poguessin pensar que era un missatge en directe que el rei improvisava des de la seva proverbial sinceritat. Amb quina intenció ho feren? Que cadascú reflexioni.

El cert és que el discurs es va llençar, des del primer moment, a tocar la fibra sensible dels espectadors/oïdors. Amb referències dramàtiques als sanitaris que lluiten contra la pandèmia i als morts per culpa del coronavirus, que desplaçaven el centre d’interès cap a la situació sanitària i econòmica. Com dient a qui volgués escoltar-lo: “I ara us preocupo jo? Que no veieu com surto i dono la cara? Jo no penso defugir les meves responsabilitats. Confieu en mi”.

Naturalment, el seu discurs avançava tot farcint-se de referencies i crides a la unitat d’Espanya i les seves comunitats, però també recuperant de tant en tant el “la reina y yo” que tant li agradava repetir al seu pare. Al·lusió que en algun moment va ampliar a les seves filles, tot posant-nos l’ai al cor als que esperàvem sentir esmentat en algun moment el nom o condició del seu pare.

Però el sermó del monarca, mil·limètric i equidistant, avançava cap al seu final sense que l’esperada referència es produís. Com en un eslàlom per una pista de Baqueira Beret d’aquelles que sovintejaven l’avui rei emèrit i la seva família, Felip VI es va acostar al precipici en alguns moments, però ho feu de forma genèrica, és a dir, reclamant pel seu pare -implícitament, és clar- el que reclamava per tots els seus súbdits. Que la llei fos igual per tots. Per tots els que no estan aforats, excusats, protegits o exclosos per la pròpia llei, pensàvem alguns.

Potser per això, quan al final es va acomiadar -en les altres tres llengües de l’estat per respectar la llei Celàa- sense cap més al·lusió al problema generat pel rei emèrit, em va venir al cap la figura del mític rei espanyol Ferran VII. El més odiat pels demòcrates espanyols però al qual el poble coneixia com “el deseado”. Aquell que, un cop foragitat Bonaparte, va tornar al tron tot pronunciant la també mítica frase “marchemos todos, y yo el primero, por la senda constitucional”. Una constitució que, amb l’ajut dels Cent Mil Fills de Sant Lluis en forma de milícia, es va encarregar d’incomplir i destruir poc temps després.

Tot i això, jo em resistia -digueu-me càndid- a acceptar que les coses quedessin d’aquella manera. En el fons, ho confesso, esperava un gir dramàtic del guió, amb el rei encetant el gest d’aixecar-se de la cadira, aturant-se a la meitat i dient, mirant fixament a càmera i en un nou canvi de pla, “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.

Està clar que he vist massa cops la mítica Casablanca. I que soc més esclau de la frase final de Rick sobre l’inici d’una nova amistat que de la del capità Renault quan l’acusen de rebre suborns a Rick’s i respon indignat: “Qui, jo?”

Naturalment, malgrat tot el que facin, “Sempre ens quedarà París”