Mercat d'hivern

Malgrat la situació de confinament televisiu que viu el futbol, els equips esmolen les carteres de cara a un mercat d’hivern que deixa moltes figures -començant per Messi- en una situació de llibertat que permet fins i tot que equips fins ara comparses, somiïn amb grans proeses esportives. Tot sigui pel manteniment del negoci.

Curiosament, la situació política sembla anar a remolc d’aquest fet i els partits polítics també han començat a reforçar-se en el mercat d’hivern de cara a la primera competició del calendari. La que han de disputar el dia de Sant Valentí a la comunitat autònoma de Catalunya.

Per un costat, el PSOE ha optat per cedir al seu davanter Salvador Illa al equip filial català tot fent seure a la banqueta al fins ara titular Miquel Iceta, esperant probablement que la maniobra reforci la capacitat golejadora i puguin aspirar al primer lloc de la classificació. Per l’altra, el PP podria haver tirat de talonari per fitxar a la centrecampista Lorena Roldan, fins ara titular en l’equip taronja de la catalana Inés Arrimadas, molts aventuren que per intentar convertir-la en la Isabel Diaz Ayuso de Catalunya.

En qualsevol cas, sembla clar que les dues formacions volen acaparar els jugadors disponibles del mercat d’hivern per convertir el que fins ara era cosa de tres (quatre si pensem en la gent de Vox que truquen a la porta del Parlament), en un duel a mort semblant al que mantenien cada any Barça i Reial Madrid fins que l’Atlètic de Madrid es ficà pel mig. Una maniobra que permetria tornar als vells esquemes del bipartidisme estatal condicionant tot el que passi a les comunitats autònomes.

Mentrestant, a casa nostra, les perspectives tampoc son massa esperançadores. Només ha calgut que les enquestes preelectorals apuntessin un mínim avantatge de les opcions més o menys independentistes, perquè els vells dimonis del catalanisme sortissin del cau. I la lògica proposta del president en funcions de crear un govern d’unitat nacional comenci a rebre plantofades des de tots els costats. Amb un PdCat que diu no voler tenir res a veure amb la CUP, i uns Comuns que juren i perjuren que no entraran mai en un govern on hi hagi res que tingui a veure amb l’antiga Convergència.

Els més optimistes -i potser també més interessats en la situació actual- parlen de les naturals rivalitats entre equips que competeixen per un títol i auguren que els resultats de la convocatòria electoral obligaran als partits nacionalistes a fer pinya per combatre la tenalla que estan preparant entre PSOE i PP, però la majoria de la gent ja té coll avall que ens enfrontem a l’enèsima oportunitat perduda fruit de l’incapacitat congènita d’arribar a acords polítics estables.

Agradi o no, sembla que tornem a estar condemnats a contemplar com els enemics estatals, tot i mantenir formalment el seu enfrontament, encaixen les seves respectives estratègies per aconseguir aturar la voluntat del poble català, mentre els “amics” catalans es tiren els plats pel cap en no aconseguir posar-se d’acord en la manera d’arribar al seu objectiu polític d’autogovern i independència. En una lluita interna que recorda aquell equip de futbol que, en el minut 89 de partit i amb empat a zero, es posa a discutir sobre qui ha de tirar el penal que acaba de xiular l’àrbitre.

Potser sortint del futbol i entrant en l’economia (també mercat al cap i a la fi) podem trobar un exemple més clar. En el parquet de la política del nostre país, sembla clar que els accionistes majoritaris estan maniobrant per tenir més vots a l’hora de la junta d’accionistes mentre els minoritaris es miren amb recel, intentant evitar que l’altre sigui el triat pels majoritaris per aconseguir tallar el bacallà a l’empresa, i oferint als poderosos els seus escassos vots, confiant en l’empat entre els grans. Però, quan s’ha vist al mercat financer que els grans accionistes basin la seva política en el recolzament dels petits accionistes?. La pela és la pela.

Doncs apliquem-nos el mateix principi en el camp de la política.