La Vilanovíssima

Però també podríem -cosa que farem- adoptar el terme que la majoria de la població fa servir per denominar aquests sector, Sant Joan. Els vilanovins d’avui el fem servir amb tanta abundància i naturalitat: -això cau per Sant Joan, -visc a Sant Joan, -l’Institut Manuel de Cabanyes és a Sant Joan, -la nova biblioteca de Sant Joan...que gairebé podrien arribar a rebatejar la ciutat amb l’apel·latiu més llarg que cap altra ciutat hagi tingut mai: Vilanova i la Geltrú i Sant Joan. Aquest barri avui ja és tant extens que si compten com a límit de la vila antiga la Rambla Nova/Samà, i des d’aquí fins al principi de la Collada hi situem Sant Joan, gairebé podríem arribar a suggerir que l’antiga ciutat és el barri est de Sant Joan; si ho trobéssiu exagerat doneu una ullada al plànol de la vila, i ja m’ho direu.

«L'expansió urbana cap a ponent de la ciutat va iniciar-se cap a la meitat de la dècada de 1950. Molt representatius d'aquesta expansió són els Habitatges Socials Sant Joan (1956)». Ho podem llegir a “INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ DIPUTACIÓ DE BARCELONA Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge Servei de Patrimoni Arquitectònic Local AJUNTAMENT DE VILANOVA I LA GELTRÚ. Aquesta expansió dels cinquanta va configurar la nova barriada, amb parròquia catòlica i tot, dedicada a Sant Joan Baptista, hem de suposar que degut al sant que es venerava a la petita capella al costat de la mil·lenària Torre d’enveja (s. X). Aquella nova barriada que naixia al voltant dels blocs batejats amb l’atziac esdeveniment del “21 de Enero”, dia de la entrada de les tropes franquistes a la ciutat l’any 1939, hagués pogut ser, com ha passat en altres ciutats catalanes, una mena de gra que comencés a desfer l’exemplar i modèlica trama urbana de la vella ciutat -i en certa manera ja va passar, més endavant ja ens hi referirem-, però algú va tenir la bona pensada de fer continuar els carrers Sant Onofre i de l’Aigua cap aquell indret, en la mateixa direcció que tenien i que partia de la regularitat urbana anterior; exemple que sortosament va seguir-se amb les expansions dels carrers del Jardí, Recreo i Francesc Macià.

Aquesta encertada regulació va permetre que avui puguem continuar asseverant que a Vilanova si prens un carrer en direcció est o oest, nord o sud (saltant-te la Geltrú) sempre vas a parar al centre de la ciutat, a la Rambla (1). Però la gran expansió de la ciutat cap a ponent es va fer prolongant l'avinguda Francesc Macià, des dels denominats Blocs del Manco, a fregar la Rambla Nova/Samà i a l’altra costat de la rasa en Miquelet, fins arribar al sector del Molí de Vent, més enllà de la masia d'en Dimas (1880); d’aquesta singular rasa en Miquelet, de la qual en queden un parell de traces “fossilitzades” en el contínuum urbà de la zona, també en parlarem més endavant. A banda i banda del vial dedicat a Francesc Macià s’ha anat configurant la novíssima ciutat, fins arribar al barri adjunt del Molí de Vent. Aquest barri, el Molí de vent, és una Vilanova inusual, amb carrers en pujada (o baixada, és clar), geografia ben desconeguda a la part principal de la vila, i gran nombre de residències d’una certa qualitat material que palesen la nova societat local, lleugerament allunyada de la vila industrial que va ser. La barriada és coronada per la Rambla d’Arnau de Vilanova -eminent metge medieval que sense haver tingut mai res a veure amb la nostra Vilanova, dona prestigi al nomenclàtor local- i inclou el bosquet de la creu de Sant Gregori (1889), la masia d'en Seró (1854) i el mas Codina, més dues notables institucions escolars, una de privada i una altra de pública. Hem de dir que aquest sector és avui un dels pulmons ogixenadors de la ciutat, amb tres parcs ben arbrats i ben tractats: el dit bosquet de la Creu de sant Gregori (que pocs vilanovins coneixen), el Parc de la torre d’Enveja i la verda llera del torrent de Sant Joan, que del peu mateix de la Talaia duu l’aigua -quan n’hi ha- i l’aire que generen les serres del Bonaire i del Gat, ben conegudes pels neoexcursionistes de la BTT actuals, fins la ciutat. La segona arteria principal de la ciutat, l’avinguda Francesc Macià, com ja s’ha dit en anteriors ocasions, parteix de la joia de la corona de la ciutat, la plaça de la Vila, i sota la impertèrrita mirada de l’americano Francesc Tomàs Ventosa, s’arriba fins el cap-de-vall (el cap-de-munt) de la Collada, serreta que separa la plana de Vilanova de la planada per on s’estenia la mare Cubelles, i que la filla Vilanova va fer recular fins el torrent de Santa Maria, just a quatre passes del castell, i encara perquè les dones de la vila s’hi van posar dempeus; ja en parlarem més endavant d’aquesta gesta de les cubellenques. Des del final de l’avinguda Macià, un pot empalmar (amb auto o a peu, també amb bici) amb l’avinguda de l’Aragai, que fent tot un tomb pel barri (urbanització) ornitològic (tots els carrers duen nom de moixons), podrem contemplar com s’han reconvertit dos antics molins de vent que coronaven l’esventat turó, i que ja fa anys van perdre les aspes. L’Avinguda de l’Aragai desemboca a la ronda d’Amèrica i a la baldera plaça dels Ocells, on la campanuda (de nom) avinguda d’Amèrica conflueix amb la Ibèrica. Fins aquesta plaça dels Ocells arriba, passant per dessota de la Variant, el camí vell de Cubelles, que seguint la mateixa direcció de l’actual ronda Ibèrica i baixant fins la Torre d’Enveja, entrava a la Vila nova pel carrer de Tarragona, i aquí teniu la raó del nom del carrer, el camí que venia de Cubelles i Tarragona. En el proper lliurament seguirem pels carrers de Sant Joan comentant la singular nomenclatura que els distingeix.