El nomenclàtor viari, els noms dels carrers

L’atenta i encuriosida lectura d’aquest ens donarà una significativa informació sobre la història econòmica i la composició social que l’ha sostingut, i encara sobre les diverses etapes polítiques que l’han conformat. No hi fa res que la fèrula dels sectors polítics que l’han governat hagin alterat, substituït o disfressat (cas de traduir la llengua anterior) el nomenclàtor vàries vegades, com és el cas de l’actual plaça Pau casals, al contrari, el coneixement d’aquestes substitucions, així com la supervivència dels vells noms que han subsistit, ja sigui per desconeixement, per error o per restitucions, reforçaran la lectura (semàntica i política) que mencionàvem al principi. Això en relació a la qüestió dels noms dels carrers i places.

Quan a l’aspecte morfològic (la superfície o orientació sobre la qual s’ha traçat la via), abans d’entrar en altres detalls, voldria que el lector considerés que la rica variabilitats de denominació existents per designar les vies: carrer, avinguda, plaça, ronda, travessia, etc., no són simples ocurrències literàries més o menys encertades, sinó que com escriu Josep Pla en ‘El geni del país i altres proses’, serveixen perquè «hi hagi una autèntica adequació entre cosa i paraula». I no em refereixo als sovint fastijosos estudis localistes sobre qui el té més alt i més gros, el campanar, sinó que -per posar un exemple- ens quedi clar que allà on llegim que un vial porta la presumptuosa denominació d’Avinguda, és perquè s’avé a dur-nos a algun lloc significat, [DIEC2. Avinguda 1, Via d’accés a un lloc (palau...plaça...indret important...]. Exemple reeixit: l’avinguda F. Macià de Vilanova, duu, des del centre de la ciutat al seu actual final, travessant la ciutat nova. O que baixada o pujada com a denominació d’una via, indiquen sobre quina mena de geografia està situada la ciutat; en una ciutat plana com Vilanova no hi trobem aquesta denominació, i si en trobem alguna, com la Pujada del Cinto, és perquè aquesta via porta a la Geltrú, situada dant un petit promontori.  

En els primers articles d’aquesta sèrie ja vam explicar com els noms dels primers carrers de la vila revelen una economia eminentment senzilla i agrària, i com en una posterior etapa la nomenclatura indica un desplaçament cap al comerç i posteriorment la industria. La més antiga nomenclatura viaria de Vilanova -satisfactòriament conservada al través dels segles- ens conta, a més, quina era la dimensió de la població fins ben entrar el segle XV. Tenim un carrer Major (el més antic, construït damunt del camí ral) i paral·lel a ell, el carrer de l’Església/Sant Antoni (que porta el nom del sant, de l’església on se’l venera i on està situat el temple). Enmig d’aquestes dos antiquíssims vials trobem, oh miracle, el carrer del Mig/de la Lluna; per tant si la vila antiga posseïa un carrer del mig, no cal ser un as per endevinar que en tenia un cada banda d’aquest, oi? Així que durant molts anys aquella vila nova quants carrers va tenir? doncs només tres. I aquesta fàcil deducció l’arrodoneix el fet que el més immediat a aquests tres carrers porta el nom de NOU; obvietat inqüestionable: si el que fa quatre és el nou, i n’hi ha un que és el MIG, podem assegurar que els carrers d’aquesta població són quatre i prou, el de dalt (el major), el de baix (de l’església), el del MIG, i el NOU. I aquesta disposició, -tornem a exclamar, oh miracle- Vilanova l’ha mantingut fins els nostres dies la distribució sobre el territori, i el nom de les vies.

En un altre ordre de lectures sobre la qüestió, s’ha esdevingut, però, que a partir del període industrial i l’allau de la immigració del camp cap a la urbs, va portar la necessitat de planificar les ciutats. I aquesta necessària planificació, associada a encertats o erronis conceptes urbanístics, ja sigui per mals o exagerats plantejaments polítics o urbanístics, o pel simplement pel menysteniment del passat històric, o per la pedanteria d’alguns tècnics planificadors de calibrar la ciutat com un simple dibuix sobre un document, s’han eliminat del nomenclàtor de moltes de les ciutats catalanes una antiga (i per antiga gratuïtament bandejada) terminologia que la majoria de les vegades determinava la morfologia i la ubicació, quina mena de via era i fins hi tot on es podia trobar el vial dins la xarxa urbana de la ciutat. M’explicaré: ja s’ha dit que una via que es denomini avinguda no serà (no hauria de ser) mai un carreró, sinó una via principal. Per la mateixa lògica es fa evident (o se n’hauria de fer) que si busquem on para un carrer que porti el nom d’un sant, o es titula Major o del Mig, farem bé de buscar-lo a la part antiga de la ciutat, oi? I que si busquem un carrer dels Horts, la lògica tampoc ens hauria de portar a NO buscar-lo per la ciutat nova, sinó a la perifèria o eixample de la ciutat vella, o sigui entre els límits del nucli antic i el nou, allà on possiblement hi tenia els horts la ciutat vella, oi? De la mateixa manera com avui l’actual denominació de ronda, ens indica invariablement una via que evita entrar al centre de la ciutat. I enduts per aquest impertinent afany “tecnico-normatiu” ens hem menjat (exceptuant singulars casos): ‘corralons (carrers sense sortida)’, ‘travessies (vies que travessen un espai concret)’, ‘patis (llocs tancats entre cases de veïns)’, etc., i han nascut rambles que no van a parar a la mar. Toponímia urbana que donava referències fefaents al nomenclàtor, sense haver de revisar el pla general de l’indret.

No tinc cap mena de dubte que els nostres descendents també podran llegir en aquest llibre del nomenclàtor local, el gran drama que vam viure les generacions d’aquesta part del segle XX.  No m’estendré sobre el cas perquè la gran majoria dels qui em llegeixen, especialment els coetanis, deuen tenir la mateixa experiència que l’autor; no caldrà insistir gaire, només caldrà donar una ullada al doble o triple llistat dels noms dels carrers -esmenats per tres vegades successives- per adonar-se del canvi traumàtic i radical que va patir la societat local, entre els anys trenta i quaranta.

Només dues anècdotes per tancar l’article. En urbanitzar la part de la masia en Barreres, va decidir-se que els carrers durien noms de productes de la construcció, acer, ceràmica, calç i guix. En aquest últim carrer va establir-se una empresa de nom tirant a anglòfon, la qual va sol·licitar de l’ajuntament canviar el nom de carrer del Guix, argumentant que la paraula ‘guix’ -deien- la trobaven “difícil”. Per rebatejar el carrer suggerien el nom d’una vila catalana. Vila que, curiosament, coincidia amb la seu central de l’empresa -amb nom “fàcil” i tirant a anglòfon.

En urbanitzar el sector entre F. Macià i la Torre d’Enveja, va dedicar-se un carrer al memorial camí que des de Sant Gervasi pujava a la torre d’Enveja, les Roques del Pelut. I així es va fer, però una comissió dels veïns de les cases del nou vial van demanar a l’ajuntament de canviar-li el nom perquè «això de pelut els sonava groller, i fins i tot obscè». Potser és interessant de aclarir, aquí, que aquest terme, ‘pelut’, que avui a algú li pot sonar a obscenitat, segons el doctor Mikel d’Epalza, savi arabista, autor d’una magnífica traducció de l’Alcora al català, en una petit estudi sobre arabismes en la toponímia del Penedès, dona ‘pelut’ com possible arabisme per homofonia de balab= calçada principal. Tenint en compte que aquest camí anava de sant Gervasi (Adarró) a Enveja (un dels llocs més antics de la contrada, i des d’un parteixen altres camins) doncs, podria ser ben possible. Sobretot tenint en compte que a la comarca es coneixen altres ‘serra i bosc del Pelut o Pelat’.

[A través dels segles, la plaça més antiga de la ciutat s’ha conegut amb tots aquests noms: plaça Major 1374. Plaça Constitució1812. Plaça del Rei o Reial 1814. Plaça Constitució 1820. Plaça del Rei o Reial 1923. Plaça Isabel II 1832. Plaça Constitució 1836. Plaça Major o del Mercat 1857. Plaça Pau Casals 1936-39. Plaça de la Verdura 1939-50. Plaça Major 1950-76. Actualment pla Pau Casals.]

www.bienve.wordpress.com