De Baix-a-Mar

Si al terme, barri, li donem valor de nucli habitat que es forma als extrems d’una població. Baix-a-Mar, amb el nom de Ça Llacuna, va néixer alhora que la Vila Nova. I la Geltrú, com ja sabem, va néixer abans i tot que la Vila nova, que per aquesta raó es diu NOVA i no una altra cosa. Així que com que la qüestió ja ha estat debatuda anteriorment, passarem a una altra cançó. A aquest cantó vora la mar de Vilanova i la Geltrú se’l té com especial residència de pescadors i altres ocupacions marineres, i bé és cert, però no del tot: no tots els habitants de Baix-a-Mar han estat sempre els vilanovins que es dedicaven a la pesca i la marineria. Per pintoresca i atractiva que ens pugui semblar, i convenir, no hauríem de tenir aquesta imatge de Baix-a-Mar. En realitat Baix-a-Mar és un nucli industrialitzat de la ciutat des de molt antic, probablement va ser el primer sector local que va conèixer la industrialització, singularitat que va mantenir fins acabar el segle XX amb la desaparició de Pirelli, l’última gran industria establerta a Baix-a-Mar.

Per acreditar aquesta etapa hem explorat algun fons antic, del segle XVIII, i val a dir que sense esforçar-nos gaire hi hem trobat informació ben estimable, hem anat a parar a un preciós document titulat: ‘Resposta de Francesc Papiol al Qüestionari Zamora’, editat el 1990 pel Centre d’Estudis de la Biblioteca Víctor Balaguer. En ell llegim que l’any 1790, sota el regnat de Carles III, Francisco de Zamora, funcionari del Govern espanyol, i col·lega de Manuel Godoy -al qual, algunes dades contemporànies apunten que a més de funcionari, li servia de confident- va fer arribar a les ciutats catalanes un qüestionari perquè el contestessin les autoritats. Segons el tal F. de Zamora, la intenció era poder fer-lo servir per confeccionar una ‘Historia del Principado de Cataluña’. Aquest document va ser degudament complimentat, com ja s’ha apuntat, per Francesc Papiol i de Padró, terratinent vilanoví que va ser Diputat per Catalunya a les corts de Cadis, les que elaborarien la primera constitució espanyola, i la primera, també, en ser abolida per Ferran VII, Borbó de nefastíssima memòria. El Qüestionari va ser descobert per Joan Orriols i Carbonell a la biblioteca dels Papiol del carrer Major, i amb el posterior concurs d’altres meritosos vilanovins van fer-lo públic. És precisament en aquest interessant document on hi trobem una primera i antiquíssima referència a la industrialització de Baix-a-Mar que hem mencionat. En aquest escrit, per cert, també s’hi troba la primera referència que tenim del carnaval local. Però no ens desviem, anem al cas que tractem: la industrialització de cantó de Baix-a-Mar. En l’apartat número 91, del “Cuestionario”, es pregunta: «¿Cuantas fabricas... cuantos telares, prensas, tornos de hilar... etc. [hi ha a la vila?]»; I Papiol respon: «Hay una famosa fábrica de Pintados [indianes?] de los señores Dn Joseph Sullivan y Compañía; está situada en el propio terreno de dichos señores, reunida toda ella en un dilatado espacio en el barrio de la Marina... se pintan labales (sic) de toda especie, así en pañuelos como en piezas tiradas, platillos y todas suerte de lencería». I Per conèixer-ho millor, en la pregunta 93, Zamora encara insisteix: «¿Si ha decaído alguna fábrica, cual ha sido la causa...?» I la resposta de Papiol és: «decayó de poco hacia esta parte, o bien esta parada, una grande fábrica de jabón, que está en el barrio de la Marina, por haberse encarecido tanto los aceites y leñas, así como un horno de vidrio, por causa de las mismas leñas».

O sigui que l’any 1790, una dècada abans de començar el segle XIX, a Baix-a-Mar ja hi havia una fàbrica tèxtil, d’indianes, la de «los señores Dn Joseph Sullivan y Compañía;» que era «…una famosa fábrica de Pintados [indianes?]». I també una «grande fábrica de jabón, que está en el barrio de la Marina», més, «un horno de vidrio». Consultant altres documents també hem pogut conèixer que era a la part de marina de la vila que s’hi havien instal·lat els grans tallers de boteria, entre ells el del senyor Raldiris, que segons indica Josep Maria Freixa en el ja esmentat ‘Anales de Villanueva y Geltrú’, «donava feina a una cinquantena d’operaris, cada un dels quals podia treure tres o quatre botes setmanals». Tres botes per, posem 45 operaris, donen 135 botes setmanals, deu n’hi do la dimensió de la industria botera de Baix-a-Mar, oi? Cent trenta-cinc bocois apilats un damunt dels altres fan una bona muntanya!  Ara farem una mica de literatura -que en definitiva és la meva intenció-, i coaccionem una mica la imaginació per identificar una d’aquestes boteries amb la de cal Xixo, el nom de la qual i l’establiment (on va tenir-hi la seu el primer Club Nàutic de Vilanova) va arribar fins els nostres dies. De cal Xixo, però, una d’aquestes fabrils industries de boteria, només hem salvat el nom, convertit en topònim d’un descampat on diuen que hi haurà una plaça, plaça que, ofereixo la meva humil proposta, podríem aprofitar per recordar el passat dels boters i la seva industriosa població de Baix-a-Mar. A Baix-a-Mar, doncs, que jo recordi hi han funcionat grans boteries i drassanes, dues fasines d’aiguardent i holandes; dues foneries, la de cal Rosset i la de cal Sonet, Oliva i Solà, on hi va treballar mon pare i jo mateix; fàbriques de gas i un forn de vidre, bòbiles, fàbriques de sabates, de cintes i de tovalloles, i grans empreses com la fàbrica de Mar, Pirelli i Cal Camacho, i no sé si el “Recorrido” ja cau al cantó de la Geltrú. I d’aquest magnífic passat industrial en queda el record en el nom d’alguns carrers: el de la futura plaça de cal Xixo; el carrer del Gas, en record de la primera fàbrica de gas local; el del Forn del Vidre, on després s’instal·laria la segona fàbrica de Gas -que nosaltres encara hem vist funcionar-; el de les Barques, en record dels mestres aixa, que amb la petita drassana del Morató van arribar fins a finals del segle XX; el de JB Pirelli, que no cal dir a qui es refereix; el de Ferrer Vidal i el de Conxita Soler (la seva esposa) que conserven el record de la Fàbrica de Mar. 

Així que ja veieu, aquest cantó de Vilanova que avui es mou entre un turisme de restaurant, d’oci nocturn, banys i esports de vela, i un no prou conegut ofici de la pesca a la mar, per part dels vilanovins, va tenir, en el seu temps (millor o pitjor no ens exposarem a discernir-ho) un fabril passat industrial, passat que va donar la fesomia exterior més coneguda de la ciutat de Vilanova i la Geltrú... i Baix-a-Mar, en tot el segle XX.