Doncs a votar

Ignoro si son tres, trenta o tres-cents els jutges del TSJC que han avalat, amb la seva resolució, que el 14 de febrer -dia de Sant Valentí, per cert- els catalans hàgim de passar per les urnes a votar en unes eleccions autonòmiques que, vist el panorama general de la política a casa nostra, no sembla que ens puguin dur massa coses de profit ja que, probablement, ens acabin ficant en un atzucac amb empats o quasi empats que facin impossible confegir el govern sòlid capaç d’encarar les reformes que el desgavell imperant exigeix.

Però ells poden dir que ja han fet la seva feina. Fins i tot avançant-se en deu dies a la data prevista de resolució. Com si volguessin demostrar-nos la seva eficàcia i llençar-nos el guant d’estar a la seva alçada, o el repte de convertir aquestes eleccions en modèliques.

El govern, per la seva banda, s’ha afanyat a rectificar el nyap del permís de saltar-se el confinament local per poder anar als mítings, recomanant que siguin els candidats (i cal suposar que la resta de la maquinària electoral amb ells) qui vagin de poble en poble predicant la bona nova del seu programa. Com si els futurs parlamentaris fossin immunes i, en darrer terme, uns abnegats servidors que posen la seva vida en perill per fer un servei a Catalunya, demostrant-nos el seu grau d’implicació en el futur del nostre país. Per sort, ningú (govern o partits) ha tingut l’idea d’exigir que facin aquest circuit diari entaforats en els vestits protectors dels sanitaris -amb les pertinents enganxines identificadores- per minimitzar el risc de contagi.

Els partits també han pujat al carro i, vista la dificultat dels mítings, sembla que, des del minut zero, han optat pel bombardeig massiu dels seus programes, idees, propostes, reflexions i fins i tot acudits, a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Intentant demostrar -si més no aparentment- el seu entusiasme pel nostre futur país que ells intentaran governar.

Per tant, ells també ja han fet la feina. Encara que quedi el dubte de si ho han fet per convicció i ganes de contagiar-la (perdoneu el verb) a la ciutadania, o per allò tan humà de guardar-se les espatlles davant un possible desgavell de participació o resultats.

Ara quedem nosaltres. Els ciutadans que no ens juguem cap càrrec, prebenda o prestigi en aquestes eleccions. Diguin el que diguin. O potser no tenim davant dels nassos la paradoxa del decaïment de les iniciatives populars, aconseguides signatura a signatura durant la legislatura, quan hi ha un procés electoral? Això és respectar la voluntat dels ciutadans?

Uns ciutadans que, enmig d’una colla de normes, exigències i recomanacions, hauran d’acostar-se, pel seu propi compte i risc -si no han estat elegits per alguna mesa electoral- a l’urna per dipositar-hi el seu vot. A unes hores determinades, exposats a ser escridassats per no guardar les distàncies de seguretat o dur mal posada la mascareta i, en molts casos, buscant la ranura de l’urna amb les ulleres entelades.

Però sobretot en un mar de dubtes sobre si tot plegat, aquells que saben tant de lleis, planificació, drets i altres collonades, no ho podien haver plantejat de manera menys complicada.

Perquè, quan l’endemà aquell mateix ciutadà truqui per donar-se d’alta d’una plataforma de televisió, li diran, d’entrada, que aquella conversa s’enregistra per seguretat i seguint, fil per randa, la llei de protecció de dades. Desprès, probablement la mateixa veu preenregistrada li demanarà cognoms i DNI, per identificar-lo fefaentment, i el convidarà a prémer la tecla 1 si vol la tarifa bàsica, la 2 si vol la “Premium”... i així fins a completar les possibilitats i acomiadar-lo amb un sec: “Adeu”.

M’adono que acabo de trobar la solució per unes properes eleccions. Fins i tot hi hauria la possibilitat de rematar la llista d’opcions amb un:
“Si desitja votar en blanc, premi asterisc, i si la seva opció és el vot nul, premi coixinet”.