Lianes en temps de confinament

El poema es presenta com un conjunt d’imatges que atrauen els lectors en un discurs visual que té la seva lògica, si bé no és la lògica gramatical canònica, tot i que el poema se n’hagi de servir, escric com a preàmbul del misteri que és sempre el dir poètic, i cada poeta amb personalitat el seu, com és el cas de Núria Mirabet (Barcelona, 1966) al seu llibre Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams (Editorial Trípode).

«No és el vocabulari del confinament?», apunta Pere Gimferrer al  pròleg de Lianes... És el vocabulari del confinament perquè el llibre està escrit en aquest temps, si bé com continua escrivint Gimferrer, «tota poesia és sempre, alhora, confinament i desconfinament». La poesia vela i desvela, doncs, el discurs que no sempre es manifesta de forma seqüencial com he afirmat més amunt. En la poètica de Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams més aviat s’hi reflecteix el sense-temps interior per on passa tota una vida en paral·lel als fets dels dies confinats en els quals els sorolls són percebuts amb més nitidesa perquè es produeixen en una bombolla de silenci: «acúfens dins les orelles, o és que me les sento més?». En aquest temps interior, les imatges que evoquen la vida real són viscudes per la poeta com les d’un somni: «Obro la finestra. El silenci és la campana/ on les veus s’intercalen, s’entrellacen i es nuen en una liana./ La nena del quart s’hi penja i s’hi gronxa./ Per torns hi passem tots».

A través de la pròpia experiència del confinament que ha donat fruits saborosos com aquest llibre de poemes de Núria Mirabet, podem escoltar el silenci dins la campana del temps on les nostres veus també s’intercalen i s’enllacen en una liana simbòlica en la qual podem imaginar la noieta del quart com s’hi gronxa. I és que potser no és tan lluny la nostra pròpia imatge d’infant que es gronxa al parc d’aquella vida intensa, i que sembla que no passa perquè el temps interior de la infantesa, el jardí de l’Edèn, és el temps d’abans de la història de la nostra biografia conscient.

Què desvela, aquest vocabulari del confinament? Una imatge més viva de la lluna alçant-se en el celobert? Potser mai no l’havíem percebut així, la lluna amb el seu rostre de cara a l’univers que penja allà dalt de la claraboia i amb llum tant radiant. Les lianes fan de pas, de travesser, de pont entre els fets concrets i la realitat sentida per dins en aquest llibre de Núria Mirabet en què «les estrelles cauen al sostre de l’habitació». Perquè no sembla que sigui tan estrany, aquest despreniment d’imatges en unes circumstàncies com les de la pandèmia i el confinament que ens ha trastocat la vida, però que a la vegada també ens ha procurat un afuament dels sentits que es trasllueix diàfana en una poesia de l’experiència del món multiplicat que es viu quan fem atenció a les petites coses, als seus plecs més subtils. I és així com la poeta exclama: «Els meus ulls es desenfoquen (centren la perifèria)». Amb aquests ulls acabats d’estrenar la poeta ‘veu’ de manera circular tot el que l’envolta i sent, així com ara és l’hora –en té l’oportunitat i l’aprofita-, de reciclar la memòria al mateix temps que tancada en el seu espai s’endreça i es pinta els llavis per si algú la ve a visitar. I sí que algú la visita: ella mateixa amb tot el que és, ha estat i projecta, si bé, ai, «el dia més cruel/ és el dia infinit». Així se senten, com una plaga, els dies i nits que semblen interminables, estancats.

Amb una certa perspectiva ara ja sabem que en el temps del confinament es dona una experiència de doble rellotge, que les paraules hi habiten a sol i a serena, i que vels i nueses s’interpel·len. Aquest temps en aparença detingut ha fet saltar pels aires la crònica pautada del quotidià. Aquest trastocament s’espitlla a Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams (una imatge cinematogràfica: Williams era una famosa actriu nedadora), de Núria Mirabet, un llibre que a través de la metàfora de la liana i la fantasia del cel·luloide mostra com la poesia pot ser un enllaç apte per connectar el món de la vigília, el somni i la imaginació a través de figures poètiques carregades en aquest cas d’una condensada subjectivitat.