Dubtes de futur

L’antiga fàbrica Griffi ja no existeix, l’han esborrat del plànol. Fa mesos que van acabar de desmantellar-la canviant la visió del perfil de la ciutat quan vens de la part de Vilafranca. Durant molt mesos les runes estaven quietes, unes muntanyes de pedra, ferralla, endimaris, com record de part de la història de la indústria a la ciutat. Ho van tancar i a dormir!. De cop i volta s’activen, la maquinària es desperta, camions amunt i a vall, moviments de terres, les grans pedres són matxucades i acaben esdevenint graves ben petites que serviran per reconstruir de nou. La cosa marxa sembla que a bon ritme.

La nova zona comercial que s’hi ubicarà va ser aprovada al 2018, ja ha començat a caminar.

La seva aprovació sense ser excessivament polèmica si que va generar que algun grup de llavors a l’oposició reclamaven qüestions importants, ara entrats al govern ja les obliden i també altres grups que s’hi oposàvem legítimament.

Alguns dels que s’hi oposaven, ara també al govern, que ha donat el tret de sortida per començar les obres sembla complagut en les obres i el seu destí final. Ja se sap que quan es governa estàs d’acord en moltes coses que criticaves o et carregaves directament des de l’oposició. És així. Primer el govern i després la convicció. O la convicció era un postureig per dir no a tot o s’ha assumit que per conservar el govern els gripaus que cal empassar-se són il·limitats. Ells sabran (o no) el per què del canvi de posició.

L’acord de l’ajuntament va generar una certa controvèrsia en el sector del comerç. Recorden aquella esquela mortuòria posada en nom del Comerç? Legítim, com també ho és la crítica a un projecte municipal que va necessitar un canvi d’usos en la posició tradicional d’anteriors ajuntaments d’evitar en aquella zona usos comercial, -en el seu dia es va negar posar comercial en la zona dels cinemes Lauren-, no es tractava d’una posició arbitrària o capriciosa  sinó fonamentada en estudis i ordenació de la ciutat.

Però les visions i accions canvien legítimament, només faltaria.

Al llarg d‘aquest temps de pandèmia si hi ha hagut un sector econòmic afectat -que n’hi ha molts i de manera dura-  és del el comerç, (i el de la restauració) ho ha estat i molt.

Entre els tancaments forçats per les necessitats sanitàries, les restriccions horàries i de dies, la mateixa poca disposició de la gent a comprar més enllà de l’estrictament necessari ha afectat prou al comerç.

Entre la modificació d’hàbits que aquesta desgraciada pandèmia ens ha portat i potser encara no ha acabat, és el sistema de compres i consum de la ciutadania.

El cada cop més usual i creixent comerç a través dels serveis telemàtics, amb empreses que més enllà de l’oferta comercial àmplia i una gamma infinita de productes no tenen cap mena de compromís socials i amb condicions laborals més que precàries i dubtoses, fa que el comerç de les ciutats i pobles del país tinguin més dificultats davant la impossibilitat de competir. Segur que cal que facin alguna acció de modernització, de cooperació i de serveis complementaris  però es clar que davant qualsevol multinacional globalitzada el treball d’un comerç de proximitat de les ciutats està en franca inferioritat.

La realitat és que ha fet més mal al comerç la pandèmia que les polítiques concretes de l’administració i es calcula que la situació sanitària amb els inconvenients de la necessària distància social ha generat unes pèrdues de prop del 40 per cent de la facturació del comerç, segons indiquen alguns estudis encara parcials de la situació del sector. Aquí no hi entren òbviament els comerços d’alimentació.

Llastimosament hem vist com molts comerços han anat baixant la persiana sense cap possibilitat de tornar-la a reobrir, fa mal als ulls veure masses espais dels carrers comercials tancats. Bé és cert que hi ha també canvis d’orientació i reestructuracions però la realitat és que hi ha una crisi del comerç i una crisi segurament també del model de comerç en global.

No tenim gens clar que la reactivació ara, en plena post pandèmia o encara en fase de pandèmia més suavitzada, de la macro zona comercial del polígon Barreres sigui el millor moment per desenvolupar-se.

Evidentment els temps de l’administració no tenen res a veure amb els temps dels canvis socials i sobretot els forçats per una situació d’emergència com estem vivint. Però potser sabent que res no serà igual caldria fer una prospectiva de futur per veure fins on ens cal encara una nova gran zona comercial a l’entrada de la ciutat.

Els sociòlegs i altres coneixedors dels comportaments humans deixen clar que la situació pandèmica que hem viscut canviarà moltes coses –almenys durant una temporada- en les nostres relacions i també òbviament en els nostres comportaments en moltes matèries i també el del nostre consum i com aquest es desenvoluparà.

No tenim clar que aquets canvis -i és pura especulació fruit de reflexions entre propers- vagin en la línia de l’ús de les grans superfícies comercials com hem vist fins ara en determinats espais geogràfics del territori. Si no ens decantem per l’ús massiu dels sistemes telemàtics ben segur que agrairem i valorarem la proximitat per la raó d’estalviar-nos moviments i per raó d’evitar concentracions de gent en determinats espais.

Segurament ja no hi ha temps per fer un replantejament en funció també del que els experts puguin dir sobre els nous hàbits socials que venen –certament deuen ser en bona part impredictibles- però la reflexió no seria gratuïta.

Però vaja, la màquina no s’atura, ara aplanen el solar però en un no res es començarà a aixecar el centre comercial, i creixerà una nova centralitat de consum a la ciutat. Caldrà doncs posar en marxa també aquelles mesures compromeses d’animar el comerç del teixit urbà de la ciutat que són en part els que fan teranyina social, aquells que d’alguna manera mantenen un aparador ampli i divers de proximitat.

Segurament són compatibles els diversos models però segurament també cal afavorir l’estructura més feble i dotar-la de força per competir amb les mateixes condicions o semblants i no es tracta només de permetre l’obertura en diumenge –que no està clar que sigui massa recomanable-. I aquí hi camp ampli per recórrer per part de les administracions cal que la seva actuació vagi en benefici de no desertitzar els centres de la ciutat i crear xarxes interactives en el teixit urbà que ajudin a la socialització i a la cohesió.

I també cal fer una certa reflexió sobre els canvis de mobilitat que el nou espai generarà. Es parla, crec que encertadament, de fer canvis morfològics entre el Tacó i la connexió amb les rondes, però la mobilitat induïda pel centres cal regularitzar-la perquè una cosa és el que es preveu que es farà i l’altre el que es fa en realitat. Convertir la ronda en una ratera com s’ha fet ara no crec que ajudi a fer fluida la connexió. Si la zona té èxit -està per veure- i esdevé un pol que superi el marc de la ciutat caldrà fer canvis substancials en facilitar moviments.

En fi el tema està plantejat, les obres en marxa i els dubtes –almenys els nostres i compartits- també.