Els llacs de Silvie Rothkovic

Deia Carl G. Jung respecte del mester de l’artista, que mai no es pot deslligar de la seva psicologia personal: «El meu punt de partença [en la reflexió] és el fet psicològic que l’artista en tot temps ha estat instrument i portaveu de l’esperit de la seva època. La seva obra només pot ser entesa parcialment en funció de la seva psicologia personal. De manera conscient o inconscient, l’artista dona forma a la naturalesa i els valors del seu temps que, a la vegada, el conformen».

És per aquest motiu que l’obra creativa presenta dos aspectes que conformen una unitat d’acció i manifestació: la cara on es pot llegir l’esperit del temps i la cara de la individualitat que l’interpreta, la seva visió personal. És des d’aquesta premissa que podem partir per comentar el llibre Als llacs (LaBreu Edicions), de Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981).

A través dels poemes que componen Als llacs, la seva autora ens convida a entrar en llocs en els quals, tot i tenir un lloc on posar-hi els peus, ja que remeten a vivències, records, estats d’ànim i sensacions experimentades en el moment present, aquests llocs apareixen transfigurats en els versos, sigui a través de metàfores, d’imatges oníriques o través de visions com ara aquesta: «En els ulls dels llençols/ en els ulls de la fusta»... I de seguida a aquesta lectora li vénen al cap aquelles imatges de l’art romànic, simbòliques i contundents com són aquelles ales d’àngel plenes d’ulls com volent dir que tot parla aquí i allà, i que tot ens mira, i que la realitat té dues cares com a poc, perquè si encara hi volem afegir els records del passat, o les accions del present, la realitat és multiplica en moments que esdevenen de forma simultània, com quan la poeta escriu, juxtaposant les paraules: «en aquest lloc/ caminar escriure».

Cal que els lectors es deixin transportar per la cadència dels versos de Silvie Rothkovic com si els escoltessin a cau d’orella. Mèdium d’ella mateixa, amb veu pausada i rítmica Rothkovic va juxtaposant retalls de fets que ha viscut al costat de sensacions, emocions i pensaments que esdevenen en el mateix instant d’escriure el poema. De manera fragmentària, doncs, en aquests versos molts dels quals s’inicien amb la imatge d’una experiència viscuda en la infantesa, o ahir mateix en el clos de la natura (els llacs que són tan reals com simbòlics), van apareixent poemes que descriuen la simultaneïtat de l’experiència humana entre el fora i el dins, el dins i el fora: «Tu dormies/ els pobles més il·luminats/ feien la llum d’un llumí/ sentia els trons/ i hi havia la teva cara/ tornant-se blanca./ Farà molt de mal./ Potser la manera com passo per les/ coses sense entendre res».

L’esperit del nostre temps, tan accelerat, es mostra fragmentari com mai, i tan amarat de dubtes potser com sempre, però a nosaltres ens sembla més incert que en altres èpoques de valors més estables. I entremig d’aquest vaivé, la veu de la poeta s’imposa quan des de la seva experiència escriu el quotidià que en virtut de l’art poètica apareix transformat. En el poema esmentat, Silvie Rothkovic observa el dorment alhora que observa les llums petites dels pobles enmig d’una nit de tempesta que preveu tràgica. Els llampecs que il·luminen el rostre del jacent alhora il·luminen el seu pensament. Aquesta pot ser una interpretació, però és personal, ja que qui escriu aquest comentari ho fa des de si mateixa.

Sempre és així. De manera que a cada lectura l’obra artística es va multiplicant de sentit, si bé potser no cal que en tingui cap perquè l’obra ho sigui amb plenitud. A una albada no li cal ser res més que una albada. Una altra cosa és la nostra percepció humana d’un fet natural. El sentit humà de l’obra prové d’haver-la fet passar per un raonament. Però per gaudir-ne segons la seva natura i manifestació, simplement cal deixar-se portar en braços en aquest cas d’uns versos amarats tant de l’universal (l’inconscient genèric a tota la humanitat i, per tant, intemporal) com del personal (el conscient individual i temporal). És en la cruïlla en els llacs-llocs materials i immaterials entre la poeta i els seus lectors que es produirà l’espurna que els connectarà. Perquè de més lluny o de més a prop, i des del més profund al més alçat, poeta i lectors confraternitzen en el temps present.