Històries del bon déu

«Tot i tractar-se d’una autèntica joia literària, Històries del bon Déu és una de les obres menys conegudes de Rainer M. Rilke», escriu en el seu text d’introducció Ramon Farrés, que amb tanta competència ha traduït el conjunt de narracions que s’apleguen a Històries del bon Déu (Lleonard Muntaner Editor), de Rainer Maria Rilke (1875-1926), el gran poeta de Sonets a Orfeu i Elegies de Duino.

El poeta Rilke va ser també un formidable narrador amb obres tan fonamentals com Cartes a un jove poeta i Els Quaderns de Malte Laurids Brigge. A aquesta faceta cal afegir una ben nodrida correspondència que per ella mateixa també l’hauria fet destacar com a escriptor. Entre d’altres corresponsals, Rainer M. Rilke va cartejar-se amb Lou Andreas-Salomé, aquella intel·lectual estimadora dels moviments de la consciència (va ser deixeble de Freud i va exercir de psicoanalista). Rainer i Lou, que van tenir una relació amorosa de gran calat, van preservar una gran amistat. Rilke, que no va tenir una vida amorosa gaire estable, va ser fidelíssim a l’amistat, també amb les dones amb les quals va tenir relació. Era enamoradís, però li pesava la responsabilitat que comporta la convivència.

L’any 1900 Lou Andreas-Salomé, nascuda a Sant Petersburg, va realitzar amb Rainer M. Rilke un llarg viatge a Rússia, la terra de la seva infantesa i que ja havia visitat altres vegades per veure la família. Però en aquesta ocasió i en parella va voler endinsar-se al cor de la Rússia profunda, allà on l’occidentalització encara no hi havia fet estralls i s’hi havien conservat les tradicions. El viatge, en el qual van visitar Tolstoi, els va transformar a tots dos. De les anotacions que devia prendre Rainer M. Rilke en aquest viatge iniciàtic deurien escriure’s algunes de les Històries del bon Déu. Històries escrites en forma de rondalla especialment commovedores com De com el vell Timofei va morir cantant, en la qual s’hi explica la història d’un vell cantor que sabia totes les cançons tradicionals de memòria i que temia no poder arribar a temps de poder-les llegar al fill que havia marxat de casa. Però el fill torna i encara que vell i malalt va recordant les cançons fins que «poc després de la més bella es va morir».

El conjunt de peces que componen les Històries del bon Déu, escrites amb el fil conductor d’un narrador –alter ego de Rilke- de forma correlativa tot enllaçant les unes amb les altres, són d’una bellesa poètica exquisida i depassen de molt la rondalla convencional per convertir-se en textos que sense perdre aquell punt enjogassat i fabulós de les contalles tradicionals, s’endinsen en una metafísica de la fe profunda que no és altra cosa que la capacitat de joia i meravella, així com d’esperança en la vida que és Déu mateix, el leitmotiv que relliga les històries com les perles d’un collaret. Així, «lluny de ser una obra menor, mereix ser considerada una de les fites creatives d’aquest autor sublim que va ser Rainer Maria Rilke», com escriu Ramon Farrés. I és que trenades al fil argumental que recorre de cap a cap les Històries del bon Déu, Rilke escriu un cabal d’observacions que van des del coneixement de les tradicions russes adquirit en el viatge amb Lou Andreas-Salomé, així com els coneixements adquirits en el seu viatge a Itàlia, com ara les impressions causades per la contemplació de l’obra d’artistes com Rafael o Fra Angelico. Tots aquests components fan de les Històries del bon Déu de Rainer Maria Rilke una joia literària tant per a qui ja coneix l’obra de Rilke com per qui es disposa a descobrir-la.