Festejar o negociar?

Comencem per festejar que, segons el diccionari pot suposar fer festes a algú amb intenció de tenir-hi relacions o fins i tot casar-s’hi. Una dicotomia que, com veurem, té la seva importància. Per l’altre costat, negociar es defineix com discutir una cosa amb algú per tal d’arribar a un acord sobre ella. També amb la dicotomia de si l’acord (pacte pel qual cessen les desavinences) es temporal o per tota la vida.

On rau doncs la diferència entre els dos conceptes? En la bilateralitat. Perquè, mentre el festeig va adreçat a algú, la negociació deixa la porta oberta a la plurilateralitat i, per tant, a la necessitat d’un equilibri molt més complex.

Preneu l’exemple del matrimoni convencional. Quan una parella es fa mútuament festes per estar junts, cada discrepància que sorgeix, només té dues solucions. La victòria del primer membre o la del segon. I basant-nos en la simple regla de la proporcionalitat o l’equilibri, si les solucions successives als conflictes es reparteixen de manera més o menys equivalent, la relació esdevé estable i duradora.

Però imaginem una situació més complexa en què els actors son més de dos. La tòpica dels matrimonis mormons amb un marit i dues dones ens pot servir d’exemple. Ara les discrepàncies tenen més de dues solucions. En concret, tres d’individuals amb un únic guanyador i dos derrotats, i tres de dobles amb dos guanyadors i un derrotat. Tot plegat, incrementant-se a mesura que augmenti el nombre d’actors. Aquí, a més, la regla de la proporcionalitat es complica ja que no totes les solucions son equivalents. Es evident que l’equilibri que faria possible l’acord, és molt més difícil. I ja no diguem l’encadenat d’acords que pressuposa un intent de relació estable i duradora.

Cert que l’exemple té una debilitat quan l’analitzem a fons. La que dona superioritat al mascle en les relacions familiars respecte a les dones. Però, que voleu que us digui, no he trobat un exemple millor. Però també ens aportarà elements de reflexió.

Catalunya va sortir de les eleccions del 14 de febrer amb un panorama complicat que deixava, com sabeu, a dues forces (ERC i PSC-PSOE) empatades, però que no tenien cap gana de festejar-se, ni tan sols de cara a una relació efímera, malgrat l’aparent èxit de la negociació al Parlament espanyol.

Semblava per tant que la via del festeig quedava definitivament enterrada i calia anar, pel cap baix, de cara a la negociació a tres bandes. Malgrat això, aquesta fou la via per poder empènyer Laura Borràs a la presidència del Parlament tot i fer evident que era una relació de caire puntual per poder sortir del pas i evitar altres possibles candidats.

I no contents amb això, ERC emprèn també la via del festeig amb les CUP que, quasi a darrera hora, acaba amb un acord de vot afirmatiu per l’elecció de Pere Aragonès, finalment proposat candidat. Però amb una colla de condicions imposades pels propis votants de les CUP que fan difícil afirmar, no ja que la relació aconseguida és estable, sinó fins i tot que el pacte no sigui un simple intercanvi de cromos en benefici mutu.

Perquè ara ve l’hora de la veritat. Amb una primera votació que ja s’ha manifestat perduda i l’apertura d’un temps de negociació a tres bandes (ERC, Junts i les CUP) on sembla que tot tornarà a partir del zero. Esperem que, malgrat tot, no sigui el zero absolut.

Perquè, tornant a l’exemple del matrimoni mormó, aquí no sembla que hi hagi un marit capaç d’imposar la seva voluntat, sinó dues dones absolutament enfrontades que volen inclinar-lo cap a una d’elles. Perquè l’avantatge d’ERC enfront Junts per Cat no és suficient com per donar-li cap superioritat duradora. Però, en canvi, la resta del panorama si que dona a les CUP la força del necessari per inclinar la balança a cada disjuntiva que sorgeixi.

Per tant, tot sembla indicar que, en el millor dels casos, estem davant d’unes relacions a tres, més o menys consentides. Mai davant d’un matrimoni estable entre tres. Això queda per la mítica pel·lícula Paint Your Wagon.