Oh contenidor, el meu contenidor!

La recollida dels residus casolans ha fet avenços substancials, encara que ara hi ha un corrent no menystenible que reclama tornar a recollir porta a porta amb freqüències diverses segons el tipus de deixalles. Els que ja tenen una certa edat no els serà nou. Baixar la brossa quan es feia fosc era una ocupació habitualment a les cases, deixar-la just a l’entrada i ja la recollirien. Baixar la brossa era una funció rotativa moltes vegades i era també una activitat que convidava a l’escaqueig menys en temps de confinament en que els membres de la família es disputaven l’honor de baixar la brossa al carrer.

Després aquí van arribar els contenidors, com sempre una mica tard, si es té en compte que en molts indrets del món a finals del anys 20 ja es feia la recollida amb aquest element que en ocasions s’abocaven directament als camions i, com tot, es va anar perfeccionat i amb les mecàniques oportunes els contenidors es buidaven als camions i el mateix camió ja compactava la porqueria i per tant podria fer una recollida àmplia amb molt poc temps. Millorava la rendibilitat però eliminava el personal de recollida que van passar d’agafar les bosses i llençar-les a la caixa dels camions a empènyer els contenidors fins el mecanisme del camió que els aixeca i els buida.

El cert era que l’espectacle de bosses diverses, algunes ben tancades altres sobreïxin de porqueria o bé simplement cubells amb un diari com sistema d’evitar que la porqueria toques directament el cul del recipient i que s’havien de recollir manualment. Tot plegat feia que desprenguessin un ”tufillo” que a les nits d’estiu tombava els veïns, això es va superar amb la col·locació dels contenidors, primer aquells metàl·lics de color gris. El problema va ser trobar punt de col·locació neutral que no estiguessin massa prop de balcons i finestres perquè la pudor no es va poder eliminar sinó que més aviat amb la concentració de més deixalles va augmentar.

Quan ens vam civilitzar una mica més i es va començar a creure que calia reciclar i separar les diverses fraccions de la brossa. La nòmina de contenidors va augmentar i es van substituir els vells metàl·lics per uns de plàstic resistent i de colors i cada color significava la fracció que calia posar-hi dintre, no a fora..

De cop i volta els contenidors es van multiplicar a fi i efecte de poder recollir tot el que ens molestava a casa. I encara en van posar alguns de molt grossos amb la voluntat de que s’hi posessin “voluminosos i andròmines” que trèiem de casa. Això ja va ser xauxa perquè hi hagué un allau de merda sobrera que va omplir els carrers. Tot s’ha anat regulant amb mesura, amb més voluntat que efectivitat, amb més disposició que concreció, i treballant per la conscienciació del personal, que ens cal i molt, o bé anar directament a la sanció si no es compleix.

La realitat és que sobretot pel que fa a deixalles mobles i altres elements de la casa la quantitat supera qualsevol previsió. I també és cert que hi ha èpoques en que es llença de tot i més i en altres sembla que furor netejador es rebaixa i la ciutat més o menys està buida del rebuig de les reformes i canvis de mobiliari a casa.

I el súmmum del contenidor va arribar amb els soterrats que ajudaven a millorar el paisatge urbà tot i que només es podien ubicar en espais amplis i encara ara ho superarem s’anirà als contenidors personalitzats que s’obriran amb un tarja de contacte i així es sabrà el volum de deixalles que genera cada persona (o potser família).

Però paral·lelament a aquestes innovacions “conterils” hi ha un corrent d’opinió  que proposa entrar en una nova dimensió i el “contenidor” tendeix a desaparèixer, uns perquè són element d’intervenció ràpida en l’estratègia revolucionària i esdevenen combustible pel foc purificador que ens tornarà des de la llibertat d’expressió fins a la independència i altres perquè volen canviar el sistema.

El cert és que abans, de tant en tant, també se’n cremaven en algun cap de setmana arrauxat o per la revetlla de Sant Joan però eren més bretolades o part d’algun ritus iniciàtic que actitud revolucionaria patriòtica com ara. Alguns amb invocat altre cop el títol de ‘La Rosa de Foc’ que tenia la ciutat de Barcelona, la sort és que ara només cremen contenidors i alguna moto despistada i han deixat el convents i edificis tranquils, de moment. Apreteu, apreteu, que deia el vicari.

I naturalment hi ha revolució dels clavells, la dels somriures, la de vellut i aquí que som més originals la dels contenidors cremats.

Hi ha qui es tatua una ratlla al braç per cada contenidor cremat, com antigament els pistolers posaven osques a les culates o els aviadors ratlles al fusellatge per avió enfonsat... No sabem si amb el temps el que tingui més ratlles serà aspirant al contenidor d’or... serà com una mena de creu de Sant Jordi més activa, actual, i més revolucionaria. Cal dir però que en contra tietes, àvies, gent d’ordre i empresaris de Foment del Treball clamen per la destrucció els contenidors i gairebé proposen fer una mena de Comitè de Defensa del Contenidor (CDC, osti! quina coincidència més estranya). Al temps.

Hi ha odes als contenidors i fins i tot ara que es pensa tornar a recollir la brossa casa per casa la tendència del contenidor serà la de desaparèixer de les nostres vides.

Ja sigui per la recollida altre cop porta a porta ja sigui per immolació en les diverses onades revolucionaries que es van succeint en el temps.

Seria en ambdós casos un final digne.

Però el que no pot ser és que a Vilanova la desaparició sigui perquè l’empresa concessionària de la recollida d’escombraries, cisi una part del contenidors que calen a la ciutat i no se sàpiga que en fa.

Una valoració de l’ajuntament quantifica en un 25 % els contenidors que falten als nostres carrers segons es desprèn del contracte signat amb l’empresa.

Ostres! Un 25 % és molt eh, de 2000 dels que hi ha signats només n’hi ha 1500. 

A partir d’aquí el contenciós plantejat, l’empresa tirant de la corda i l’ajuntament reclamant amb tota al raó del món el compliment d’un contracte. I ja se sap que els contractes són interpretables i ja veiem que tot plegat acabarà als tribunals com tantes coses.

I llegim, encara, que el govern reclama a Valoriza que reposi els contenidors, i la culpa del "desbordament" d'escombraries i la "mala imatge" d'algunes zones de la ciutat.

Certament la manca de contenidors pot fer que algunes persones fins i tot sense voler-ho hagin de deixar la brossa amb les deixalles al peu de l’artefacte, però no ens enganyem tampoc la majoria de porqueria que hi ha als costats del contenidors són bosses de brossa sinó més aviat objectes rebutjats, sobrants de canvis de casa o senzillament i directament les runes que provoquen obres menors a les cases (el cas de les tasses de wàter és paradigmàtic).

No ens espolsem la responsabilitat que ens sembla compartida. L’empresa per no complir el que li pertoca i a més intentar seguir escaquejant-se, l’ajuntament per no estar amatent a la historia i a més per no reclamar (potser no ho ha fet) intensificar les neteges però sobretot la ciutadania, perquè encara potser no hem après que no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta. La responsabilitat individual és un factor clau en mantenir la ciutat amb perfecte estat de revista amb més o menys contenidors (que s’han de posar tots evidentment).

Fem complir a l’empresa i a l’administració però per demanar-ho tot complim nosaltres amb els nostres deures i no val l’excusa com que pago llenço la merda on vulgui. No és això, no cola.

Mentre es troben els contenidors, que ens pertoquen, mentre cremen -ara fa uns dies que no passa deuen esperar un govern que canviï el model d’ordre públic- reivindiquem la feina que fan. Sense ells els carrers serien una altra cosa. Ara, més nets, una mica més nostres.