T’agrada Brahms?

Quan Françoise Sagan (pseudònim de Françoise Quoirez, 1935-2004), va publicar aquesta novel·la, l’any 1959, ja havia saltat a la fama amb Bon dia, tristesa, escrita quan l’escriptora només tenia disset anys.

¿Qui, de la meva generació, no recorda la fabulosa tríade d’actors que va interpretar No em diguis adeu, el film d’Anatole Litvak basat en la novel·la T’agrada Brahms?, de Françoise Sagan? Ingrid Bergman, que feia el paper de la Paule, una dissenyadora d’interiors parisenca vestida sempre elegant i amb la sòlida i serena bellesa d’una dona de trenta-nou anys, divorciada, sosté una relació amb en Roger, el qual no podem imaginar en el relat sense recordar la imatge d’Yves Montand fent d’empresari sempre ocupat, faldiller i al qual li costa tant de comprometre’s seriosament amb la Paula. Però tot d’una apareix en Philip (en la novel·la, Simon) que en el cel·luloide pren el rostre trist, el posat d’Anthony Perkins, un jove advocat nord-americà que encisat per la Paule mirarà de conquerir el seu amor tot i l’enorme diferència d’edat.

A T’agrada Brahms? Françoise Sagan té l’habilitat de contar amb una gran subtilesa i saviesa literària una relació a tres bandes que només pot donar-se en una societat amb un cert nivell econòmic, ben instal·lada i amb no poques dosis d’avorriment existencial i manca de compromís a mesura que es deixen grans espais de llibertat que faciliten una convivència sentimental sense ser-ho en profunditat. D’aquí ve que la Paule, que passa massa diumenges sola, acabi acceptant la invitació del jove Simon per anar a un concert: T’agrada Brahms?

El fet d’anar a un concert de música és l’únic element cultural-espiritual que apareix tot al llarg del relat T’agrada Brahms, una novel·la en la qual l’escriptora descriu amb tanta versemblança la fragilitat de les relacions sentimentals precisament per la seva manca de profunditat: tot s’esdevé a nivell epidèrmic, ja sigui afectiu o sexual, per la qual cosa aquestes relacions que amb l’aparença d’autonomia personal en el fons són de dependència psicològica els uns dels altres, provoquen una enorme insatisfacció en tots els protagonistes, els uns més conscients que els altres d’aquesta deficiència que no és particular en aquest petit cercle sinó molt més extensa en la societat del que es creu, i Sagan, amb la seva perspicàcia ja en va copsar els preludis. És per aquest motiu que tantes novel·les, i T’agrada Brahms?, de Françoise Sagan n’és un exemple, es puguin considerar el relat perfecte de moviments socials del que després els experts n’han dit societats líquides. Almenys fins fa poc, ja que cal creure que crisis socials tan fortes com les que està provocant la pandèmia de la Covid serveixin per enfortir el que és essencial: uns llaços relacionals forts per sostenir i que ens sostinguin en els moments greus i rellevants en les vides de les persones. És d’esperar, doncs, aquesta conversió psicològica? I el mot conversió no és balder, aquí, ja que em refereixo a un autèntic canvi o transformació d’actitud i de marc mental, la qual cosa suposa un gran esforç per al cervell, ja que la tendència bàsica és l’immobilisme.

A T’agrada Brahms?, de Françoise Sagan, aquest canvi no es dona per tal com la tendència majoritària és buscar la facilitat, si bé és a causa de la facilitat, en aquest cas en les relacions afectives, que s’esdevé la infelicitat. Tota una teoria psicològica i que gairebé podríem qualificar de metafísica, en una novel·la d’aparença costumista.