Alerta. L’escola no està ensenyant a llegir

O sigui… A veure. La meitat dels alumnes de quinze anys de Catalunya no entén el que llegeix. La meitat dels enquestats. Vol dir que podrien ser menys, però que també podrien ser més. És una catàstrofe de país, una dada que esgarrifa. Perquè, si som clars i renunciem als eufemismes pedagògics, no tenim un problema amb la comprensió lectora, tenim un greu problema d’analfabetisme funcional. Estem aconseguint la farsa perfecta de reduir les estadístiques de fracàs escolar i, alhora, tenir la meitat de la població jove incapacitada per a l’accés autònom a la cultura. Exquisit.

I què hem de fer? Es pregunta el ramat de tòtils i tòtiles com si això fos un altre virus o una tronada d’estiu. Com podem millorar-ho? Com si ens hagués sobrevingut sense causes, sense arrels, de cop i volta; una desgràcia que ens ha caigut a sobre sense que hi tinguem res a veure. Estàvem tots tan bé amb la nostra educació súper xuli -retalladeta fins a l’espina però molt mona- i ara resulta que no. Que tot allò tan acceptat i tan bonic, tot el discurs dels violins i del sucre pedagògic ens fa aigües. No és que no tinguem els millors matemàtics -que no- o que no estiguem en el podi de les ciències -que tampoc-. És que generem un cinquanta per cent d’analfabets funcionals. Les conseqüències seran devastadores. Penseu una cosa només. D’aquí a tres o quatre anys, de tots els votants joves que s’incorporaran al cens electoral, la meitat no sabran llegir. Perdoneu que em posi estupendu però és que és un tema greu, de portada, de pla de xoc, de declaració de guerra.

Escolto les propostes de millora i no puc evitar un somriure desencissat. Hi ha qui diu que els pares han de llegir més a casa. Obvi, però si no ho hem fet en els darrers cent anys, dubto que de sobte ara a tots els adults ens entrin ganes d’agafar Guerra i pau i predicar amb l’exemple. Que tampoc estem tan bé! Hi ha qui proposa presentar tot tipus de textos, augmentar l’oferta, la varietat i fer moltes activitats, sobretot parlar-ne. Aquí ja m’entra el riure. És com si per tocar bé el piano haguéssim de variar el repertori -no pas dedicar-hi més hores- i comentar cada interpretació: com l’hem viscuda, com ens hem sentit, què podríem compartir amb els companys… Això pot estar molt bé entre acadèmics però, perdó, no entre analfabets! Algú no està entenent el problema! Que no tindran res a comentar!

I clar, la cirereta de tots els pastissos educatius. El professorat admet que no té recursos per transmetre l’habilitat lectora. Home! És que si els tingués i no ho estigués fent ja seria de denúncia! Pobres professors! Fem-los un curset. Plouen subvencions per fer cursets i formacions. Ensenyem-los a ensenyar. Qui ho farà? Tot de gent que no ha ensenyat mai a llegir ningú però estan disposats a cobrar-ho. Tot de gent que ensenyaran les metodologies i les idees plastificades que portem implementant de fa anys i que ens han portat justament on som. Ara bé, no les discuteixis. Són dogma. La fe que hi ha un conjur pedagògic que fa entrar coneixements en els cervells sense cap esforç, un camí només de baixada, un perpetu estiu de vivències emocionals positives

No hi ha curset que pugui salvar una evidència. Per ensenyar a llegir, cal, efectivament, dedicar-se a ensenyar a llegir i exigir. Una miqueta. Si no exigeixo, l’alumne no hi posa tot el que podria posar-hi. Si no hi dedico hores, no hi ha metodologia vàlida. En canvi, si hi dedico temps i exigeixo -amb mesura i coneixent a cada alumne- aprendran. Aprendre és una acció que només poden fer ells. Tant se val la metodologia. Han de fer-ho ells, ningú més pot substituir-los. I l’empenteta que s’anomena exigència o rigor o com vulgueu, home, ajuda. I quan sàpiguen llegir, trobaran algun llibre que els agrada. Llavors, i no abans, vindrà la motivació. Lleig, però real. La resta és analfabetisme.