Noia infeliç

La novel·la curta Infeliç, d’Ivan Turguénev (Oriol, Imperi Rus, 1818 – Bougival, França, 1883), fins ara havia estat inèdita en català. Ara la podem llegir publicada en la col·lecció Petits Plaers (Viena edicions) en l’excel·lent traducció de Jaume Creus.

Les cròniques diuen que aquest gran escriptor que va ser Turguénev va tenir unes relacions complicades, i fins i tot virulentes, amb altres dos grans escriptors russos: Tolstoi i Dostoievski. Si tenim present que Turguénev a través de la seva famosa novel·la Pares i fills (1862), que va tenir un gran ressò en el seu temps, va ser l’introductor del nihilisme a Rússia, filosofia que Nietzsche va conceptuar, no pot estranyar-nos que es donessin aquests duels verbals i fins i tot físics en el cas de Tolstoi, tot i que mai no es van arribar a materialitzar. Amb les seves peculiars cosmovisions estètiques i espirituals, tant Tolstoi com Dostoievski eren creients. Segons Turguénev, «nihilista és la persona que no s’inclina davant de cap autoritat, que no accepta cap principi com article de fe».

Ara bé, ¿com lliga aquesta concepció nihilista de l’existència i del seu coneixement vist així impossible, amb la novel·la Infeliç (1868), una novel·la de tall romàntic, parenta del Werther de Goethe? Susanna Ivànovna, fillastra d’un malànima, veu el seu destí constantment truncat per aquesta presència malèvola i perniciosa a la seva vida que no és altra cosa que l’altra cara de la moneda del seu pare veritable, un noble que en va tenir cura, però que mai no la va reconèixer com a filla.

Grans novel·listes com Ivan Turguénev han posat per escrit les seves grans intuïcions sobre la psique humana que anys després han estat vistos amb tot detall per l’ull clínic de la psicoanàlisi de Sigmund Freud i els seus deixebles. La negació de la paternitat en les seves diverses formes d’absència o de mal tracte, té conseqüències psicològiques en la ment de les filles, que necessiten l’acceptació de la figura paterna per assentar la seva autoestima com a dones i com a persones. Així, doncs, davant el boicot reiterat i interessat a foragitar la noia òrfena de mare i de pare de l’estranya família amb la qual ha de conviure, i davant el boicot reiterat i interessat a foragitar del seu horitzó vital qualsevol noi que l’estimi, la noia, que s’ha anat fortificant a base de determinació i voluntat, arriba un moment en què el seu ànim decau, el seu esperit s’enfonsa en veure’s novament rebutjada. Sense l’amor o l’acceptació dels altres és difícil viure, però sobretot és difícil viure sense autoestima.

El narrador d’Infeliç ha conegut la història de l’infortuni de la noia per la lectura d’un quadernet que ella mateixa li ha fer a mans. Però aquesta és la crònica dels fets, de les circumstàncies. El patiment de l’ànima no hi és consignat, patiment que ha anat augmentant cada dia que passava. És en aquest punt d’intersecció anímic que bascula entre el romanticisme i el nihilisme que cal situar Infeliç, la novel·la de Turguénev que pren la veu narradora d’un amic d’un dels pretendents de la noia infeliç, que per a més inri l’autor informa que la noia és d’origen jueu per part de la seva mare en una profecia involuntària del que esdevindrà dècades més endavant amb l’Holocaust.

«Els misteris de la vida humana són grans, i l’amor n’és el més inaccessible», escriu Ivan Turguénev a través del seu alter ego narrador. Per la seva naturalesa humana l’amor pertany als dos móns: el material i l’espiritual. El romanticisme radical en fa un principi absolut i el nihilisme en fa no-res en no reconèixer el seu principi espiritual. Susanna Ivànovna, una noia amb molts talents, hi queda atrapada. Per aquest motiu el narrador sent per la noia infeliç una gran compassió, sent una pietat profunda per la noia malaguanyada.