I van ...

Abans de crear els primers pluricel·lulars varen existir les esponges, simples agrupacions de cèl·lules pràcticament iguals. Abans dels primers vertebrats van córrer per aquest món els cordats. Abans dels homes, els micos campaven per la Terra.

Però, tard o d’hora, per simple combinatòria, acaba sortint aquella forma organitzativa que, en ser capaç de resoldre el problema que en frenava l’expansió, fa que el model acabi imposant-se enfront els altres i domini l’entorn. Amb un nou moment culminant i únic. Aquell en el qual l’espècie humana, en ser capaç de controlar el seu entorn, frena totes les possibilitat de superació que des d’aquell entorn es generen. Convertint el domini en tirania.

És el que, agradi o no, ha passat o està passant en l’àmbit de la política. La nostra i la d’arreu. Però centrem-nos en la nostra i recordem com l’any 2007, la socialista basca Rosa Díez va crear UPyD buscant diferenciar en la frontera entre dretes i esquerres un partit estatal més o menys centrista que agafés el bo i millor dels dos bàndols eternament enfrontats i aparentment incapaços de crear una doctrina comuna. Un partit que, després d’uns anys d’aparent creixement, acabà el 2015 amb la dimissió de la fundadora, i el 2020 de la totalitat del partit. Un exemple de llibre d’intent de canvi no reeixit. Amb principi i final. Com la plaga de cotorres dels carrers de Barcelona de la qual, avui, ningú parla.

Però el mecanisme estava clar. Potser per això, un any abans, el 2006, a Barcelona, s’havia creat la plataforma/partit de Ciutadans, d’àmbit català i amb Albert Rivera com a president. Un moviment que el 2008 feu el salt a Espanya i Europa. També des d’una posició que volia ser centrista, intermèdia entre els eterns conservadors i progressistes de la història, i que li dona èxits inicials. Però el 2019, les coses es torcen amb la marxa del líder i la pujada al poder d’Inés Arrimadas que du el partit, a dia d’avui, a la ruïna més absoluta.

La mateixa que sembla començar a planejar per damunt del Podemos, el “partit” que el 2104 impulsen Pablo Iglesias, Pablo Echenique, Juan Carlos Monedero i Iñigo Errejón entre altres. Amb unes europees com a primera batalla, on aconsegueixen 5 escons, el partit es consolida fins arribar recentment a formar part del govern central, en coalició amb el PSOE. Tot semblava indicar que a la tercera aniria la vençuda i veuríem una nova formació competint amb els dos gegants. Però la derrota de fa una setmana sembla haver precipitat l’enèsima repetició del procés de naixement, creixement, decaïment (fulminant en aquest cas) i mort més o menys previsible. Com la de Ciutadans a la qual estem assistint en directe.

Podem negar l’evidencia i acollir-nos a la pujada de Mas Madrid (fill natural de Podemos) com a nova evolució dels que volen ocupar l’espai entre l’esquerra i l’extrema esquerra no dogmàtica que fa temps treu el nas en política, però si som realistes, hem de confessar que la hipòtesi del cicle és força versemblant. Una vegada més, un pas benintencionat acaba en fracàs per les pròpies limitacions i la força dels oponents tradicionals que tenen a les seves mans les eines del poder per fer-les jugar en favor seu. O potser, per centrar-nos un moment en Catalunya, el nostre Estatut no segueix sense aquells articles que, prohibits aquí en el seu moment, figuren literalment transcrits en estatuts d’autonomia d’altres comunitats?

D’aquí que cregui crucial el moment de l’evolució en què uns dels animals que formen la natura (els humans) adquireixen la capacitat de controlar aquesta natura en benefici propi. Perquè, a partir d’ell, la defensa dels febles queda molt debilitada. Els lleons aprenen a caçar en manada, esdevenint invencibles i implacables amb les víctimes. Els humans, fins aleshores acostumats a canviar de cap per la via de l’assassinat (Juli Cèsar, Marat, Lincoln...) o la revolta, aprenen que el control (repressiu o simplement informatiu) pot ser més fort que la raó i permetre’ls perpetuar-se en el poder per damunt dels mecanismes legals o gràcies a ells. I cauen en la temptació de perpetuar el seu estat general en comptes de deixar-lo fluir de la ma de l’evolució. I això ens porta a seguir amb l’esquema dreta-esquerra. Quan és evident que el capitalisme ha guanyat la partida. Obviant divisions -globalitzadora/fragmentadora, ecologista/antropocèntrica, solidària/egoista...- que també expliquen la diversitat i reclamen una definició urgent si volem seguir vivint junts i en pau.

En comptes d’afrontar aquests nous reptes, el que es fa és deixar néixer i créixer certes opcions, maquillant així la realitat d’acceptació de la diversitat, per després, quan comencen a ser molestes (com les cotorres barcelonines), fer-les caure en l’oblit sense treure’n cap aprenentatge. I van...