Els còmplices d'Enric Iborra

Es tracta d’Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura, d’Enric Iborra.       

Des de fa una dècada llarga, i com a resultat de les seves lectures i classes de literatura al l’IES Lluís Vives de València, el professor Enric Iborra ha anat elaborant uns tan erudits com saborosos comentaris sobre obres i figures de la literatura de la tradició literària europea. Una delícia de textos quant al nivell sensible de l’escriptura, i un bon massatge a nivell intel·lectual quant a pensar sobre el que és i no és literatura i si hi ha una veritat literària; o sobre l’escriptura de diaris i dietaris, formes modernes d’escriptura que permeten tanta llibertat textual com de to i un nivell tan anecdòtic com categòric; o els llibres de memòries i males memòries, que de tot hi ha, en aquest camp; o la importància de l’estil a l’hora d’escriure; o si escriure ajuda a pensar i, per tant, a llegir-nos-conèixer-nos a través del que escrivim...

Els còmplices és un veritable manual sobre el fet i l’ofici d’escriure, així com les seves motivacions que, és clar, van més enllà d’aquest fet perquè quan es tracta de literatura també es tracta de contemplar la literatura com una via de coneixement, i els exemples són ben gràfics, com ara els trobem en la Divina Comèdia del Dant, a la qual Iborra dedica un capítol, així com dedica capítols a figures de la literatura tan rellevants com Tostoi, Shakespeare, Dickens, Stendhal, Plini, Freud, Pla, Carner, Levi i tants altres, amb Diderot i el seu ordre sord de la literatura.

I quin és aquest ordre sord de la literatura segons Diderot? Llegim el que escriu Enric Iborra al respecte: «El mot “sord”, en el text de Diderot, evidentment, no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible». Estem parlant, és clar, de l’estructura interna del text, del seu to i ritme intern. En un assaig, per exemple, és molt diferent el to i el ritme intern del text que en una tesi doctoral, algunes són ben plúmbies de llegir, admetem-ho. Per contra, resulta ben agradable a l’oïda llegir Montaigne pel seu to vital que en cap moment no desmereix el nivell intel·lectual i moral de les seves reflexions.

És per aquest motiu que, al meu parer és tan important una obra literària com una reflexió sobre una obra literària, o sobre la literatura en general que fa que una obra existeixi quan aquesta reflexió és en ella mateixa també una peça literària a considerar. És el que pretenia el filòsof Eugeni d’Ors en seu ofici d’escriptor amb les seves glosses tan plenes d’anècdotes elevades a categoria fins al punt que les recollia en llibres temàtics, i fins i tot amb rerefons ideològic, com ara La Ben Plantada, i només és un exemple de la seva llarga producció. Un filòsof o un historiador, posem per cas, té molt de guanyat si és un bon escriptor, i fins i tot un artista, com Antoni Tàpies, o un metge, com Juan Rof Carballo. Un i altres fan de molt bon llegir si escriuen amb art.

Els còmplices, com altres llibres anteriors d’Enric Iborra: La literatura recordada (Viena Edicions), és un clar exponent de l’amor a la literatura com a via artística, creativa, sense perdre peu en l’art de narrar que va des dels autors clàssics fins als autors contemporanis pel que uns i altres tenen de còmplices en una mena de fraternitat en un cel a mig aire que ens afaiçona cor i pensament i que ens insereix en el marc d’una cultura. Sens dubte no som els mateixos abans o després de llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann, Siddharta, de Herman Hesse, o Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski. Poso aquests llibres en una vitrina imaginària per la seva significació en el dibuix intern del nostre imaginari col·lectiu. En els meus anys de jovenesa, tant pel que fa a la formació humana com literària, lectures com aquestes van ser decisives per entendre què és la literatura, la gran literatura i els seus còmplices, que són tant els autors com els lectors.