Empassar-nos el gripau

Sembla que la nostra Generalitat -i en concret el president Aragonès i la consellera de presidència Laura Vilagrà- no han tingut altre remei que empassar-se el gripau disfressat de rei que els hi havien enviat des de Madrid per presidir un sopar que pretenia reforçar les relacions comercials amb la Corea del Sud del 5G i que organitzava el nostrat Cercle d’Economia.

Ara, quan el sopar ja és història, el debat entre els que -inclòs l’esquiu vicepresident Puigneró- estimen que tot plegat va ser un acte de vassallatge indigne, i els que consideren que calia fer-ho pel bé de les relacions polítiques entre l’autonomia i l’estat, segueix encès. I donant peu a que la caverna mediàtica atiï la brama d’una primera crisi greu en el si del govern català nou de trinca. Per tot plegat, crec que aquest pot ser un bon moment per reflexionar, pedagògicament, sobre com han anat les relacions humanes al voltant del poder.

El punt de partença -exemplificat en el món occidental per la pugna de Cain i Abel- fou la relació competitiva entre els diferents aspirants, que es tancava amb un procés més o menys violent de lluita que donava el poder al guanyador mentre la resta, o morien o s’empassaven el gripau. Un sistema que tenia un gran inconvenient. Per garantir la continuïtat del poder, calia repetir cada vegada el procés de lluita. Com a les manades de llops o lleons.

De forma generalitzada -tot i que no exclusiva- aquesta forma d’aconseguir i mantenir el poder es va anar decantant per la genètica. Els fills, generalment amb la col·laboració en vida del progenitor poderós, es convertiren en els hereus d’aquells poders, creant les dinasties i obligant a la resta de mortals a deglutir el gripau tan bon punt el poderós de la colla tenia descendència, mentre els privilegiats d’aquesta mantenien lluites fratricides per pujar llocs en el rànquing d’aspirants.

Però, simultàniament, els opositors a la conxorxa del guanyador i els seus adlàters, rebecs a tragar gripaus, descobriren la possibilitat de la conspiració que truncava dinasties o l’aliança que les foragitava del poder, generalment per la via violenta. Exemples no en manquen. La lluita continuava.

Més endavant, en créixer el poder, entrà en joc l’economia. Les campanyes del poder -del rei- necessitaven homes i recursos que els poderosos de segon nivell o inferiors, solien aportar i pels quals, van començar a exigir al poder contrapartides. Si ells es menjaven el gripau d’acceptar la supremacia del rei, aquest va haver de començar a mastegar algun que altre capgròs com donar-los algun que altre privilegi. Primer de forma magnificent però finalment, com a contrapartida als seus serveis i a la seva fidelitat. Un poder transaccional que històricament i curiós, va estrenar el menystingut Joan sense Terra que, mentre Ricard Cor de Lleó anava de colònies a Terra Santa, va negociar i pactar amb els seus nobles la primera Carta Magna de la història, per la que es repartia amb ells el poder i els gripaus. De forma abusiva i imperfecta, però per alguna cosa es comença.

Evidentment, mentrestant, el poble endrapava gripaus un rere l’altre. Fins que, a França, la gent que li feia la farina plana a Lluís XVI els hi va voler fer empassar de la mida d’un campanar. La seva reacció fou reclamar l’entrada en lluita com un més dels grups que competien pel poder. I sortir-ne victoriós amb la Revolució Francesa. Momentàniament, perquè els poderosos, mancats dels seus privilegis, varen saber posar-se d’acord i tornar les aigües al seu molí, encara que sota una aparença diferent, moltes vegades tramposa. La dita monarquia parlamentària.

Però la llavor s’havia sembrat. I el temps va dur inexorablement que fos el poble qui comences a negar-se a ingerir gripaus. I sobretot a negar-se a que un senyor/senyora, per raons de genètica, tingués opcions a imposar-ho i dret a refusar a fer-ho ell quan calgués. I arribaren així la monarquia parlamentària autèntica -depenent dels Parlaments triats i formats per la ciutadania- i les repúbliques, on aquell poder omnímode es repartia entre una colla de gent i aquesta era triada pel conjunt de la ciutadania. Noves formes de manar en les que ningú pot, en teoria, fer menjar gripaus que no hagin estat abans consensuats pels seus destinataris i consumidors.

I ara arriba la pregunta del milió. En quin punt d’aquesta evolució estem a casa nostra? Jo no em pronunciaré. Penso que qualsevol persona que hagi llegit fins aquí, està prou interessada en com ens manen els nostres dirigents, com per tenir la seva opinió prèvia i reflexionar una estona per saber si la modifica o no. Si accepta o empassa el gripau i amb quins arguments.