Ehrengard

Nom de ploma de Karen Blixen (Rungsted, Dinamarca, 1885-1962), escriptora reconeguda a nivell internacional per la seva obra Lluny d’Àfrica (1937), unes memòries de la seva estada a Kènia.

Ehrengard, una peça literària rodona, és un conte per explicar tant embolcallats en l’atmosfera d’una tarda en un saló d’alts cortinatges i miralls a les parets com en un vespre càlid, on flames i ombres juguen en una llar de foc. Explicar i escriure contes era l’especialitat de Karen Blixen, que amb el seu art narratiu sedueix tant pel què explica com per la manera com ho explica. Ehrengard és una mostra reeixida de com traslladar un mite: el del seductor que remet a les figures de Casanova i Don Joan, a una narració amb tints fantasiosos i situacions rocambolesques i plenes d’un cert misteri.

En aquesta història, una pastoral que figura que està contada per una dona vella, un artista pintor, Herr Cazotte, capitalitza un doble art: l’art de la seducció que s’expressa en l’aventura, i com més cadenciosa, més, que suposa anar enamorant una noia, i l’art de prefigurar en la imaginació el gaudi estètic que produiran les seves pintures, l’efecte magnètic que causaran en els ulls dels espectadors el fet d’immortalitzar la seva model, que així quedarà lligada a ell per sempre més, en l’amor i en l’art. Aquesta model, que ho és sense saber-ho, ja que el pintor li roba la imatge, és la jove Ehrengard, que si bé sembla la innocència personificada, la noia demostra molta decisió i tremp en atribuir-se la responsabilitat d’un fet transcendental en la seva vida que la desqualificaria en una societat convencional si no fos que, a ulls de la veritat, l’honora haver-lo defensat.

A Ehrengard, una narració que se situa en un temps intemporal, com de dos-cents anys enrere, però que podria haver passat en qualsevol temps, s’acoloreix amb la vivesa de diversos personatges que poblen quadres com en una obra de teatre. En aquests quadres s’hi produeixen moments d’autèntica fulguració expressiva com ara quan s’explica amb paraules ben triades el treball artístic que, abans de materialitzar-se, ja té lloc en la ment exaltada del protagonista Herr Cazotte: «En aquest moment, és un artista absorbit i intoxicat per la creació de la seva chef d’oevre. El menjar i el descans no li importen, el nodreix la inspiració alada...»

És evident que, tot i la imaginació fabulosa que Blixen-Dinesen posa en marxa en la seva narració, l’escriptora fa referència a un moment que si no l’era, es devia assemblar molt als seus propis processos creatius. També hi ha un altre moment que als lectors atents no els pot passar per alt: en la contemplació de l’objecte que l’artista vol pintar, l’autora el descriu d’aquesta manera: «mentre tenia aquella visió al davant no havia pensat en res, havia tingut l’ànima als ulls».

Aquest preciós instant de pur èxtasi no podria ser tan ben descrit si no s’hagués experimentat. Isak Dinesen, excel·lent contadora de la història d’Ehrengard, es mostra una escriptora de qualitat extraordinària a l’hora de cosir reflexions de nivell tan sensorial com metafísic. En aquest text que la revela, magnífica, en la seva intimitat creadora, Isak Dinesen fa pensar en una Xahrazad del segle XX.