Zelinda i el sentit de la vida

Zelinda és una dona d’uns seixanta anys que viu isolada en una petita cabanya d’un poble d’alta muntanya. No es fa gaire amb ningú, no duu una vida convencional, no té temps de res més que de treballar i treballar del matí al vespre fent de bugadera per tal de poder mantenir-se. 

Com va dir Eugenio Montale, Casa aliena, publicada pòstumament l’any 1953, és un relat de gran perfecció. Ara podem llegir en la traducció de Meritxell Cucurella-Jorba aquesta joia narrativa que invita a entrar en aquest món remot, allunyat, on sembla que no passa res, la vida hi és monòtona, amb tants mesos de fred que retenen la gent a casa i resten tan distants del brogit del món. Però en algunes persones la vida, potser la vida veritable, va per dins, minúscula però tan sentida, com es posa de manifest en la pregunta que un dia Zelinda fa al capellà del poble que ni entén la pregunta, ni per què la dona li fa la pregunta ni sap com respondre a la pregunta. Però a partir d’aquest fet es desencadena una activitat insòlita allà on no es mou res: el rector s’interessa per Zelinda i la seva vida, que a partir d’aquell dia no dirà ni una paraula més en veure que el capellà no ha sortit ni un centímetre del seu marc mental. Sembla ben adormit per tants anys de ser en aquest lloc on tot apareix pautat entre la vida al camp, les poques festes que es celebren al poble, els naixements, els casaments i les defuncions. Només funciona una xafarderia sorda, inclosa la del mossèn.

Zelinda, una dona senzilla, pensa, observa la seva vida en la qual sembla que no hi hagi cap objectiu més enllà de sobreviure treballant com un escarràs i aguantant de manera estoica les burles de la jovenalla que no té altra feina que fer la murga a aquells que surten de la norma com ella, una dona que viu sola. Per pregunta interposada, en realitat no li formula així, Zelinda fa per maneres d’interrogar al capellà si aquella vida que porta és realment una vida amb sentit.

Qui porta la veu cantant d’aquest fil narratiu és el rector, però Zelinda és la motivació de les passes que el mossèn va fent d’ençà la pregunta. Així, en un relat intens malgrat l’aparença dels dies intranscendents, els lectors ens trobem cara a cara amb qüestions de volada filosòfica: qui sóc i per què he vingut al món, i davant de tanta inanitat a la qual estic condemnada... què.

Silvio D’Arzo, pseudònim d’Ezio Comparoni, fill de mare soltera que va haver de fer tantes feines per tal de mantenir el fill, en cap moment no posa ni un gram de lliçó moral a les balances de Casa aliena, metàfora de la vida en la qual un o una podria creure que no habita realment. En un relat veritablement ben escrit i rodó, D’Arzo exposa una situació d’aïllament personal en un lloc remot, i a través de la protagonista es demana pel sentit d’una vida alienada. Potser Zelinda no el sabrà mai, el sentit de la seva vida, però a través de la seva pregunta, Zelinda mou l’esperit encantat d’un rector burocratitzat que se suposa que en tot temps hauria d’estar amatent al neguit de les ànimes de la seva parròquia. La pregunta de Zelinda no ha trobat més resposta en el capellà que la previsible, sense ni un bocí d’imaginació ni d’empatia, només es preocupa per si la dona tornarà a presentar-se a la parròquia. No obstant això, la inquietud espiritual de Zelinda ha tingut el poder de remoure les aigües estancades del rector acomodat ni que sigui per una vegada. En aquesta proesa de Zelinda, que trastoca una monotonia tan instal·lada, els lectors sí que hi podem percebre la força de la vida que sempre apunta cap a un sentit, malgrat tot.