La llum i les semences

La llum i les semences (Arola Editors), de Raimon Arola (Tarragona, 1956) és un llibre singular en el panorama de la literatura catalana. Als poemes de La llum i les semences no els constreny cap retòrica a l’ús, ni els determina cap experiment estètic, si bé podríem dir que com més lliure és l’esperit més agosarat és a l’hora de manifestar-se. De manera que, tot superant les convencions del llenguatge i el desgast del sentit profund dels conceptes, l’autor se situa en una poètica de la transcendència en l’estela de Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Salvador Espriu.

Els poemes de La llum i les semences estan escrits des de l’experiència de la l’ànima que transita, conscient de fer-ho, entre l’espai del sagrat de tota forma de vida, i una mundanitat banal, sorollosa i d’aires corruptes, i la del nostre temps ho és de forma superlativa. Mostrar l’intangible temps interior i les indefinibles, si bé certes passes en la vida de cada dia, és difícil. Però amb una saviesa gramatical que prové del més profund de la seva vivència, Raimon Arola ho fa mitjançant un llenguatge d’expressió clara.

Cal intel·ligència i humilitat espiritual, atenció i llum interna per ‘veure’ «els espectres» que intenten «ofegar la teva llum original», com escriu Arola des d’un jo poètic que es dirigeix a un tu, que és el mateix poeta que alhora se sent ser en els altres i tota cosa altra. En el moment en què l’ànima desperta, que entreveu la seva naturalesa profunda i vol seguir el traç de la seva llum per retrobar-s’hi, és assetjada per espectres. Aquesta és la dificultat del camí espiritual, una feina silenciosa i de miner: «Entra a dins del dins/ de la mar/ de la terra/ de tu mateix.// Penetra dins la nit/ travessa les il·lusions.// Ves al centre del centre,/ allí res no es belluga i tot és. // Viu l’origen dels orígens,/ un lloc impol·lut i sant. Enfonsa-t’hi sense por,/ hi trobaràs la ignorància.// I seràs l’acompliment/ del misteri de la perfecció».

Quan hi posa atenció, de manera natural l’ànima es coneix a través d’un tu, alguna cosa que el supera. A propòsit d’aquesta realitat que és en els nostres orígens, és a dir: en la semença divina que conté la potència que germina en la vida espiritual, en el seu assaig Approccio antropologico al Sacro (Editoriale Jaca Book, Milano, 1992), Régis Boyer escriu, i tradueixo: «Déu té necessitat dels humans. Són ells que el mantenen viu (...) Quin sentit, quin valor, quina potència de difusió podria posseir un Sagrat [un temps, un lloc, una realitat] que existís sense ells...»

Des de l’àmbit secular o ateu es pot dir que no hi ha Déu, que no hi ha sagrat, però no sembla que es pugui dir de manera superficial, sense pensar-hi a fons, que no hi ha alguna cosa més enllà de nosaltres que si bé no sabem, es fa ben present en el seu misteri que alhora és revelació. «No pots veure el que veu l’àguila/ quan volta per l’ampli cel,/ però reconeixes el do/ que, com la rosada al matí/, s’escola per firmament», escriu Arola.

Després de Bellesa secreta, L’encontre i Els ocells no tenen por de volar, amb els poemes de La llum i les semences, Raimon Arola fa un pas més en un camí poètic que supera les polaritats per esdevenir forma i vehicle del sagrat dins mateix del sagrat, en un present etern: «L’aliança d’un cos i un esperit». En aquesta relació, l’extraordinari es desplega fèrtil en l’ordinari que evoca l’extraordinari: «Ets el miracle de cada instant. Ets la memòria. Ets la suma dels avantpassats que t’omplen la consciència amb meravelles infants», escriu Raimon Arola en la mateixa línia que Thomas Merton (1915-1968), quan en un dels seus pensaments afirma: «La vida espiritual abans que res és vida. No és quelcom per a ser sabut o estudiat, sinó per a ser viscut. Com tota mena de vida, emmalalteix i mor si hom la desarrela de l’element que li és propi». És, doncs, en l’arrelament a la llum de la terra i el cel en conjunció, és a dir, en la vida, que la semença divina creix en el cultiu d’una experiència que és tant del centre com dels límits.