-
Actes reflexos
-
Francesc Murgadas
- Les Cabanyes
- 08-08-2021 10:22
El rei emèrit Joan Carles I, en una foto d'arxiu . ACN
Que no tot quedi en mans de comissions més o menys neutrals de les que els membres son parlamentaris més o menys condicionats pels seus partits i els seus interessos
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Aquests dies ha fet un any just que el fins aleshores rei d’Espanya -emèrit però rei al cap i a la fi- va agafar les maletes i marxà a Abu-Dabi on, per les poques notícies que tenim, sembla que s’està donant una vida de rei (mai millor dit), enviant de tant en tant a la hisenda espanyola alguns milions perquè el deixin viure tranquil mentre llegeix, de tant en tant, que la seva ex-amant li segueix buscant les pessigolles tot i haver-la, literalment, cobert d’or.
L’efemèride m’ha donat ocasió de agafar el diccionari (ja sabeu que hi tinc una tirada especial), buscar l’etimologia de la paraula sabàtic i fer una reflexió, tot seguint aquell encadenat de tres processos que els clàssics assignaven al procés cognitiu bàsic. Sorpresa, curiositat i reflexió.
Perquè la meva sorpresa inicial ha estat la confirmació d’una intuïció. La que “sabàtic” derivava del dissabte, en concret del dissabte jueu, el dia que aquella gent dedica al descans. Acompanyada, gràcies a la curiositat, per algunes sorpreses més. Com la de descobrir que, en la seva organització del temps, el primer dia de la setmana és el diumenge, convertint així el dissabte en el darrer dia de la setmana, i fent quadrar la setmana de creació del món per Déu, amb les que ells viuen actualment i que els obliga a descansar el setè dia, és a dir el dissabte, fent el que anomenen “sàbat”. O la de saber que les seves feines agrícoles segueixen també aquest ritme. I que, per tant, oliverars, vinyes o camps de blat, es deixen reposar en guaret un any de cada set. Si més no per part d’aquells que es consideren ortodoxos.
I em quedava la reflexió. Que inicialment m’ha dut a la frase de la meva mare “fer dissabte”, que he associat ràpidament amb el costum cristià antic de no voler semblar jueu sota cap concepte per no cridar l’atenció de la Santa Inquisició. El mateix que ens feia posar porc a la cassola i que probablement ens dugué a ser hiperactius el setè dia de la setmana. Traient la pols de tota la casa, canviant els mobles de lloc, reposant i ordenant els queviures del rebost, i llençant tot allò que ja no ens era d’utilitat.
També he recordat que les institucions acadèmiques concedeixen als seus membres, de tant en tant, un any sabàtic durant el qual no han de fer front a les seves obligacions habituals, permetent-los així ampliar els seus coneixements, o reflexionar sobre els que ja tenen i que potser necessiten revisió i actualització. I és aquí on la meva matèria gris m’ha dut a analitzar la situació actual del rei emèrit.
Perquè, segur que molta gent -inclosos molts monàrquics raonables- agrairia que aquest retir més o menys forçós de Joan Carles I a un país àrab (per cert, no massa exemplar en molts aspectes democràtics) obeís a la voluntat de reflexionar sobre les seves accions passades i rectificar, si més no verbalment, en aquelles que es veiessin com a negatives. Com a mínim incloent les demandes de rectificació en el seu testament.
Però això, com en el cas de les meves idees prèvies sobre el dissabte, només analitza un aspecte del problema. El personal i més immediat. I potser, com en la reflexió inicial, caldria pensar en estendre-ho a un àmbit més general i a un lapse de temps més dilatat.
Si el ritme setmanal dels jueus es mimetitza en el plurianual, nosaltres podríem pensar en mimetitzar el ritme “joancarlista” en un ritme monàrquic. Obligant al rei constitucional que ens manés, a fer un any sabàtic cada cert nombre d’anys. Un any durant el qual i mentre ell reflexiona, altres formes de govern com la república, poguessin dir la seva, intentant demostrar la seva validesa i reparant els plats trencats del règim momentàniament aturat.
Que no tot quedi en mans de comissions més o menys neutrals de les que els membres son parlamentaris més o menys condicionats pels seus partits i els seus interessos.
Segur que els que toquen alguna parcel·la de poder ja s’han dut les mans al cap dient que això seria un embolic que es tardaria anys en aclarir. Però jo els hi pregunto:
Quant de temps tardarem en aclarir els possibles delictes del rei si, com mostra l’estat de la qüestió, en un any no hem estat ni tant sols capaços de decidir si el rei -emèrit, no ho oblidem- podia o no agafar les maletes i prendre’s un any sabàtic sense faltar a la legislació vigent i convertir-se en un fugat de la justícia?
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!