Desig de veu de Carles Camps Mundó

L’any 2018, Carles Camps Mundó (1948) va publicar La mort i la paraula (Llibres del Segle), la seva obra completa de poesia discursiva (abans havia cultivat la poesia visual), que abastava els anys 1988-2018. Ara acaba de publicar Desig de veu (Saldonar), un títol que dona a entendre la poesia com a necessitat perquè, com diu el mateix autor en el pròleg, «el camp propi de la poesia és el de les qüestions irresolubles».

Així, doncs, la paraula per contrarestar la mort, la més irresoluble de les causes humanes. Morim, morim, morim, ens hauríem de repetir almenys dues vegades al dia: en llevar-nos i en anar a dormir, ja que podríem no despertar-nos, i la sorpresa de bon matí és ser encara en vida.

El mite bíblic –una simbòlica contalla per explicar un fet essencial, vingui d’un càstig o de la pura arbitrarietat de Jahvé-, ens informa de la condemna a la mort tan bon punt vam tastar el fruit de l’Arbre de la Ciència del Bé i del Mal. La mort com a preu del coneixement, del saber? Deu ser molt profunda en la psique la idea que el saber ens va dur a la mort, ja que sembla que la humanitat s’esforça a romandre ignorant, tan sols uns quants, ara i en tots els temps, s’atreveixen a estudiar i a prendre la paraula que alhora que dona testimoni de la ferida existencial es pregunta el perquè d’aquesta ferida.

En tant que paraula, la poesia és una via de coneixement? Si més no, via de preguntament, tot creant un neologisme. Desig de veu, doncs, i tremp per treballar-la i per preguntar-se encara en un temps en què aquelles forces obscures que en podríem dir ‘el sistema’, pretenen donar-nos-ho tot fet, tant en la vida com en la mort com en el pensament.

En el seu interrogar-se, Carles Camps Mundó s’allunya de qualsevol idea salvífica que vingui de la religió i se situa en el terreny d’una poètica de la realitat gens complaent perquè toca l’os de la matèria efímera, sentida en el més profund de la seva existència, escoltada des de les entranyes: «Les pulsions de vida i mort alhora.// El desfici de viure el que no es pot/ viure perquè la vida es nega a viure-ho,/ perquè la vida es nega a viure exànime.»

El poeta vol abraçar-se a la realitat per descarnada i roent que aquesta es presenti i refusa els seus símbols: «Busco l’anvers i el revers de la flama:/ que cap lloc, que cap res, se’m torni símbol;/ que mai més el poema faci veure/ que hi veu. ¿O no volem la veritat?» La veritat última i irreductible és que morim. Som, com diu el poeta, «captius de la mortalitat».

«Ni l’harmonia ni l’ebrietat.// Cap àngel ni diable dicta el vers./ El poema, tan sols desig de veu», escriu Camps Mundó en els versos que clouen el seu llibre. I, no obstant això, aquesta comentarista es pregunta: i aquest desig de veu... què és? D’on sorgeix? «D’aquí la increïble, l’absurda, la patètica, la gratuïta, la magnífica persistència de la poesia», diu al seu pròleg Carles Camps Mundó per donar fe del seu perseverant desig de veu.