La xocolata del lloro

Tots coneixem, espero, la dita catalana que s’aplica a aquella família benestant que, víctima d’un mal pas econòmic, va haver de reunir el sanedrí familiar per estudiar com reduir despeses i acabà acordant que el lloro de la sala noble es quedés sense la presa de xocolata de cada diumenge a l’hora del cafè. Un estalvi que, naturalment, no resolgué la situació que patien aquells èmuls del mític senyor Esteve de la no menys mítica auca.

La cita ve a tomb de les pluges d’Alcanar, els seus efectes devastadors i els retrets que es fan a un canvi climàtic que només nosaltres, amb la nostra actuació irresponsable, hem provocat i seguim agreujant cada dia que passa. Retrets que, en l’apartat dels efectes devastadors, hauríem de fer extensius, com a mínim, a la febre urbanitzadora que ens va envair, a partir dels anys 70, i que ha acabat convertint les nostres costes en una passarel·la més o menys ampla, per on passejar tot esquivant terrasses de bars i restaurants, limitada per un mur de blocs de pisos adossats que la separa de la resta del territori. Uns blocs de pisos amb garatges subterranis on l’aigua entra a cor que vols el dia que plou una mica més del compte. I uns carrers adjacents, hereus de les antigues rieres o rambles, per on baixa, desbocada, aquesta mateixa aigua.

No vull convertir aquesta reflexió en un memorial de greuges contra no sabem massa bé qui. Tampoc en una maniobra de distracció que desviï la nostra atenció cap a coses que ara sembla que descobrim però que ja fa anys que viuen amb nosaltres. Perquè, quan a les nostres costes arribaven les pluges de finals d’estiu, ja sabíem que les rieres baixarien plenes d’aigua carregada de fang. Com sabíem que aquelles lleres eren l’espai suficient perquè aquella aigua pogués circular sense causar grans estralls. Uns estralls que, ai las, alguna vegada es produïen quan, excepcionalment, la pluja era més intensa del que era habitual. Per tant, no ens enganyem. Ja sabíem que hi havia un canvi climàtic en marxa. Però que era un canvi -com ho és l’actual- sense premeditació. La natura no pren iniciativa. Es limita a respondre als canvis que altres éssers generen. Com quan ens fereix un ganivet que manipulem. El ganivet no és dolent. En tot cas, nosaltres som poc destres.

De la mateixa manera podríem dir que no és la natura la que deixa la zona tropical sense arbres. Som nosaltres amb les nostres immenses plantacions de palma, soja i altres plantes que donen bons guanys però no protegeixen la terra. O si més no, la protegeixen menys del que podrien per mor de les nostres collites encadenades i radicals. I clar, aquelles zones que, amb la vegetació selvàtica, refrescaven l’ambient, avui deixen de fer-ho. Però no per voluntat pròpia, que quedi clar.

I aquell aire rescalfat, cada cop més rescalfat i carregat d’humitat, és arrossegat per les corrents tèrmiques cap a les nostres latituds on xoca amb el fred que baixa dels pols i genera la catàstrofe. La pluja desbocada per la qual el territori no està preparat i que cau, inexorablement, entre les malediccions de tothom.

Però com que el rescalfament és més gran, aquest aire que va cap als pols arriba més amunt. I avui estem patint allò que fins fa no massa anys patien les zones més al sud i que tant bé reflectien pel·lícules com la mítica “Vinieron las lluvias” de 1939, amb els colons anglesos de l’Índia esperant la pluja monsònica de finals d’estiu per salvar les seves collites de té.

Fixeu-vos. Els nostres estius de principis del boom turístic s’han traslladat al sud de les costes britàniques, on les cases de vins ja comencen a buscar terrenys per les seves vinyes, mentre nosaltres comencem a viure com en aquelles pel·lícules. Pendents de les pluges de finals d’estiu i els seus efectes més o menys devastadors.

I, davant de tot això, l’únic que som capaços de fer és proclamar que cap al 2050 haurem abandonat el petroli. La xocolata del lloro. Com si, vista l’evolució d’aquest producte, no ens veiéssim a venir que serà ell qui ens abandonarà, escurat i cremat per nosaltres.

Necessitem ja una acció radical o altra que aturi aquest despropòsit del canvi climàtic. I que no sigui la xocolata del lloro. Ens hi va la supervivència de l’espècie. I no ens enganyem, la del planeta no. En el desert més inhòspit, sempre hi creix alguna planta. Altra cosa és que algun animal hi pugui sobreviure alimentant-se d’ella.