L’alè de vida de Clarice Lispector

En la traducció de Josep Domènech Ponsatí, Club Editor ha publicat Un alè de vida, de Clarice Lispector (Txetxelnik, Ucrània, 1920 – Rio de Janeiro, Brasil, 1977), de qui la doctora en Teoria de la Literatura, la mexicana Carolina Hernández Terrazas, afirma al seu assaig Clarice Lispector. La náusea literaria: «El llegat de Clarice Lispector –aquesta obra misteriosa- és ampli i dinamita les lleis establertes per als gèneres literaris».

La novel·la, el doble monòleg, la narració? Un alè de vida, va ser publicada pòstumament l’any 1978. Tot l’alè de vida que l’escriptora va posar en l’escriptura del seu text, deixa sense alè als lectors pel seu atractiu, per la seva màgia, i perquè els obliga a pensar: les frases curtes i tallants són com pensaments en veu alta gravats en un marbre, són com aforismes només comparables, si és que es poden comparar personalitats intel·lectuals tan poderoses, a la radicalitat de les frases com sentències que es troben en l’escriptura filosòfica de Simone Weil.

Llegir Clarice Lispector sempre suposa un repte, una exaltació de les neurones, una forma de coneixement, una exploració en les entranyes de l’ésser humà amb totes les seves contradiccions. Per a Clarice Lispector escriure era tot això, amb l’afegit que l’escriptura li era també una forma de salvació. A Un alè de vida, el narrador-Autor ja diu d’entrada: «Escric com si hagués de salvar la vida a algú. Probablement la meva pròpia vida». I tot seguit anota: «Viure és una mena de bogeria que la mort provoca. Que visquin els morts perquè vivim en ells».

Un tractat de filosofia necessitaria un bon plec de fulls per explicar el que Clarice Lispector exposa en aquestes quatre frases: una declaració no només de les seves intencions vitals i literàries, sinó també de la seva visió del món. Escriure per salvar-se de la bogeria de la vida que porta en ella mateixa la sentència de mort, si bé també a través de la literatura es pot expressar la consciència que els morts –la seva memòria i la seva genètica- viuen en nosaltres. Una forma d’eternitat a l’abast de la nostra humanitat vulnerable.

Una de les formes filosòfiques per excel·lència és el diàleg, recordin els lectors els Diàlegs de Plató com a exemple. Així, instintiva i sàvia, a Un alè de vida Clarice Lispector usa aquesta forma per construir la seva novel·la dialogal a través del narrador-Autor que davant dels nostres ulls crea el seu personatge, un tu a qui dona el nom d’Ângela Pralini, com Eugeni d’Ors va donar el nom de Soledat a la seva interlocutora imaginària al seu assaig filosòfic Introducción a la vida angélica. Sens dubte la soledat, el silenci, és el pas previ per a la reflexió, com la necessitat del tu-Ângela Pralini és l’agent necessari per a l’escriptura com a manera d’indagar qui som i com ens sentim: «El meu vocabulari és trist i de vegades wagnerià, polifònic i paranoic alhora», escriu l’Autor. Totes les veus possibles, doncs, en la veu del narrador-Autor que quan no parla ell fa parlar l’Ângela per fer-li dir la por, per exemple, una pulsió tan humana i extreta de la lògica que sembla tan raonable: «Com que tinc una relació constant amb la lògica, se m’ha despertat un sentiment que no havia experimentat mai: la por de viure, la por de respirar».

Tinguin en compte els lectors que quan Clarice Lispector escrivia Un alè de vida s’estava morint. L’obra no és pròpiament el seu testament com es diu de L’hora de l’estrella, sinó que es tracta d’una narració vital i agònica al mateix temps, i escrita amb una gran llibertat, més que mai, davant la mort la veritat més íntima s’imposa. La crítica havia dit de les obres de Clarice Lispector que eren avantguardistes i experimentals, i ho són des del punt de vista tan formal com temàtic. Però en la literatura de Lispector hi ha més: «Tot art veritable és autoconeixement», una obertura a l’ànima i a la seva expressió més nua.

A Un alè de vida, un llibre escrit per necessitat de Lispector, com tots els seus, en els últims temps de la seva vida aquest autoconeixement emergeix a flor de cada pàgina, i en la seva correlació arriba un moment en què es produeix una unió simbòlica entre l’Autor i l’Ângela: «Noto amb sorpresa però amb resignació que l’Ângela em controla. Fins i tot escriu millor que jo». L’Ângela Pralini, la criatura literària, té el seu destí, però, com l’Autor de la criatura té el seu, obert si el considerem en la forma immortal de l’escriptura.