Garbo, “un escriptor famós”

«Mentre esperes l’entrevista de l’Espinàs a TV3, una dona que treballa als estudis et pregunta: “I vostè, qui és?”. Li contestes, torçant la rialla: “Soc un escriptor famós”. De totes les teves paraules, verídiques i falses, em quedo amb aquestes», escriu Roser Caminals (Barcelona, 1956), a Garbo parla (Edicions 62), la novel·la amb què l’escriptora de sòlida trajectòria que viu a Frederick, Maryland, als Estats Units, ha obtingut el prestigiós Premi BBVA Sant Joan 2021.

A Garbo parla trobem la història fascinant de Joan Pujol i García (Barcelona, 1912 – Caracas, Veneçuela, 1988), un espia doble: per als britànics Garbo, per als alemanys Arabel. Aquest agent català va ser una peça clau en l’èxit del desembarcament dels aliats a Normandia. La informació falsa –en realitat, una mescla de veritats i mentides per no aixecar sospites-, va convèncer Hitler que l’atac principal tindria lloc més tard i en un altre indret, amb el resultat positiu de la reducció de les tropes alemanyes a la zona en el Dia-D, quan es va produir el desembarcament.   

«Diuen que has estat el millor espia de la història. Però tu no espiaves, tu escrivies», diu la novel·lista de pedra picada que és Roser Caminals, i per aquest motiu va més enllà d’un relat ben construït per submergir-se amb gran plasticitat imaginativa en la ment d’un espia atípic per fer-la emergir, poderosa, a través dels propis pensaments entrellaçats en el relat. Un repte literari que Roser Caminals ha culminat amb excel·lència.

No és fàcil ficar-se en la pell de ningú, i menys en la d’un espia real, no en la d’un espia fictici. De manera que la versemblança de la novel·la havia de passar per un seguit de veritats que sempre seran aproximades, és clar, però que s’havien d’acostar molt a la realitat històrica, biogràfica. Així, per escriure Garbo parla, Roser Caminals s’ha documentat de valent, ha llegit tot el que s’ha publicat sobre Joan Pujol i García, ha mirat documentals i vídeos, i en les fotografies del personatge que ha tingut a mà explorar, ha observat detingudament els detalls significatius que li poguessin revelar trets del caràcter a fi i efecte de fer una bona immersió en la psicologia complexa de Garbo. En l’entrevista que Josep M. Espinàs li va fer l’any 1984 és tan important haver escoltat amb atenció el relat que acoloreix les respostes a les preguntes com haver observar la gestualitat continguda (no evident, s’ha de caçar amb perícia), amb què Joan Pujol subratlla les seves paraules.

Joan Pujol, Garbo, s’explica bé, però fins a quin punt? D’aquí ve que en un moment determinat d’aquesta novel·la en la qual hi ha un diàleg però, és clar, sense respostes, cal endevinar-les, Roser Caminals escrigui: «Et coneixes a tu mateix?» La pregunta és pertinent sempre, ja que, ¿qui arriba a conèixer bé la seva cara i la seva ombra? Però en el cas d’un espia que ha interpretat tantes veus i és ànima de tants personatges com l’espia doble que va ser Arabel per als alemanys, Garbo per als aliats, ¿s’ha arribat a conèixer de debò entre veritats i falsedats ni que siguin inventades?

Que a Roser Caminals l’hagi fascinat el personatge múltiple de Joan Pujol i García no és estrany. Sens dubte hi ha punts de connexió i semblances entre l’escriptora que escriu una novel·la creïble i la fabulosa imaginació necessària per crear els missatges que per la seva versemblança van enganyar els alemanys fins arribar a Hitler, que sembla que tenia una gran fe en aquell agent dels serveis secrets alemanys: el V-Mann 319, que es jugava la vida a Londres per passar-los informació. És per aquest motiu que essent un perfecte desconegut per a tothom fins aquell moment, Garbo contesti «soc un escriptor famós» a la dona que en els estudis de TV3 li ha fet la pregunta. No perquè sigui un escriptor professional ni famós, sinó perquè tan bon punt sigui coneguda de manera àmplia la seva tasca d’espia que ha redactat amb traça els missatges que van col·laborar a l’èxit del desembarcament dels aliats a Normandia, be que hi podria ser considerat.

Al llarg d’una novel·la ben estructurada i que pel seu enjòlit es fa llegir amb interès creixent, Roser Caminals va desplegant i puntejant amb tot luxe de detalls la vida personal i l’obra professional de Joan Pujol i García durant una de les èpoques més convulses i tumultuoses de la història europea i mundial del segle XX. En l’exercici del seu mester d’espia doblat, els lectors respirem l’atmosfera d’aquells dies i coneixem com de primera mà alguns dels moviments envitricollats dels serveis secrets d’una banda i l’altra dels contendents. Però ja des de la primera pàgina i a mesura que la novel·la avança, l’escriptora entra en el territori de la intimitat, es va endinsant en la naturalesa profunda del personatge estrella, Garbo, poua en l’ànima del protagonista de la seva novel·la per mirar de conèixer-lo potser millor del que el personatge real es va conèixer a si mateix. «De tots els secrets, el de la teva vida privada és el més gran», escriu Roser Caminals en un tu a tu amb Joan Pujol i García, i potser com volent-li dir, tan pròxima com respectuosa: en aquest espai, i en un joc de miralls propi de l’escriptura, d’espia també en sóc jo respecte del tu secret, del teu misteri.

Amb intel·ligència perceptiva, i perquè és del tot rellevant per explicar el personatge, Caminals fa atenció a un detall de l’entrevista d’Espinàs a TV3. Per a molta gent podria haver passat desapercebut, però no per a ella, que té les arrels a Catalunya. Com a cloenda, i a petició de Joan Pujol, s’escolta Rosó, una cançó d’amor composta l’any 1922 que es va fer molt popular. Aquesta peça musical toca les fibres més sensibles d’una catalanitat que ara en diríem tel·lúrica i que correspon a la cultura de fons de tota una època que si no va morir amb la Guerra Civil va quedar ben ferida. Quan la sentia, la meva àvia Maria plorava, i jo plorava amb ella per contagi amb la seva intensa emoció.

Amb aquest sentiment latent d’una cosmovisió del món heretat a través del seu pare: un burgés de l’Eixample barceloní amb valors humanístics i de tarannà pacifista i demòcrata, per una banda explicaria que els fills que Joan Pujol (que vivia a Veneçuela quan tothom el donava per mort) va tenir amb la seva segona dona, els parlés en català, ell, que dominava l’espanyol i l’anglès. Per una altra banda podem deduir que el capteniment mostrat durant l’entrevista potser explica tant o més que les paraules, els motius nuclears de la qüestió de signe humanístic que el van portar a iniciar amb gosadia i sense cap experiència, però amb ganes de treballar, la seva gran aventura vital, a excel·lir de manera tan brillant en la seva tasca d’agent secret. Una tasca oculta i anònima com en realitat hauria de ser tota obra altruista. En el cas de Joan Pujol i García, ho diu a l’entrevista, la procura del bé de la humanitat. Un manament inspirat en l’esperit maçònic, qui sap si extret d’aquells consells que li donava el pare, una de les persones que Joan Pujol més va estimar. «Havies perdut el que més estimaves», escriu Caminals referit a la mort del pare.

Sota una capa de gentleman, sota una actitud sòbria i maneres elegants, en Joan/Juan Pujol i García / Arabel / Garbo hi havia un home de sentiments arrelats que va estimar la família, si bé de manera maldestra, no es pot ser un as en tots els àmbits de la vida. Amb la força que a vegades dona la consciència de les fragilitats humanes començant per la pròpia, i juntament als seus talents intel·lectuals, tant clarícies com caires foscos el van fer un home d’una certa qualitat humana, singular: un català universal en podríem dir, que està enterrat per la seva voluntat al cementiri de Choroní, Veneçuela, al costat de l’estimada filla Maria, morta amb només vint anys.

Explica Roser Caminals que la seva dona, en un gest familiar abans que tanquessin el taüt del marit va posar-li la gorra que portava sempre al cap. Tant hi fa que l’anècdota sigui veritat com que sigui ficció. La realitat és que Joan Pujol i García va ser un home d’aparença i vida corrent que, com a Garbo, el seu àlies d’espia al servei dels britànics, va dur a terme una de les gestes més colossals de les que van afavorir la victòria dels aliats contra el nazisme destructor no només de vides a palades en una infernal màquina de matar, sinó que es volia també destructor de consciències.

S’ha de ser molt artista per fer veure que es defensa el nazisme i obrar en sentit contrari. S’ha de ser un imaginatiu i convincent agent secret per arribar al cor de la bèstia, tot i que a l’espia no li van mancar moments de perill de ser descobert. Garbo ho va ser en grau excel·lent, d’artista, com llegim a través d’una creació literària molt ben treballada per part de Roser Caminals sobre un entramat de dades verídiques sobre l’espia català.