Córrer ja no és de covards

D’entrada vagi per endavant que estem molt a favor de la pràctica de l’esport, de manera suau constant i ben planificat ja que és un element que ajuda a millorar la salut, eliminar mals rotllos, ajudar a cremar calories, permet desfogar-se i ajuda sens dubte a un posterior descans segons diuen els experts i s’ha pogut comprovar experimentalment.

Amb mesura, com tot, té beneficis contrastats mèdicament. Estem parlant d’un esport popular lluny de la professionalitat i de les competicions,que a vegades a acaben esdevenint autèntiques batalles campals i generant un estrés que el converteix en un element negatiu per la vida dels humans.

Tenim exemples d’esports populars que ens milloren la qualitat de l’existència. Córrer que ara en diuen running -tot i que algun experts ens afegiria el matís corresponent- que vesteix més i necessita materials més vistosos que el que era córrer abans, segur que té beneficis practicar el que ara en diuen trekking, o sia caminar (excursionisme, senderisme) lluny de l’asfalt, o també es bo i positiu fer uns quants llargs de piscina, jugar a bàsquet, futbol, rugbi -ja porta una mica mes de perill-, o utilitzar la bicicleta amb tranquil·litat de manera còmode sense forçar al màquina és prou bo.

Els “normals” (ja sabem que el terme es tant variable i ambigu que potser no val però ja ens entenem) o aproximadament “normals” hem de fugir de les grans figures i mites de l’esport. Perquè els kilians jornets de torn han fet també molt mal estenen la idea de la facilitat de molt reptes reservats només a uns quants.

I algun s’han llençat a una imitació de pacotilla que la majoria de les vegades acaba com el rosari de l’aurora.

Per popularitzar aquets exercici popular i col·lectiu van néixer cap allà a finals del setanta i principis dels vuitanta això de les curses populars. Les curses popular van servir per moltes coses, des de fer possible un cert exercici de manera més o menys col·lectiva, a fer-se per reivindicar alguna cosa concreta, i naturalment per recollir algun que altre diner per bones causes solidàries. Hi va haver un moment en que qualsevol festa que es preués havia de tenir la seva manifestació atlètica en forma de cursa popular. A Vilanova la va impulsar i patrocinar inicialment a l’any 1979 entre altres el Diari de Vilanova i encara ara es celebra quan el diari ja és mort i enterrat. De curses n’hi ha hagut des de que existeix la humanitat, es corria per tot i més, es corria amunt i avall i així es van adoptar algues curses com elements emblemàtics de l’atletisme quan aquets es va anar configurant com una activitat normativitza. La marató  emulant la cursa d’un soldar grec, en Filipides, per anunciar una victòria important, o la milla, cursa bàsica de l’imperi britànic. O els“cros” que era la manera més ancestral de córrer a través del camps pujant i baixant, saltant murs i marges, i travessant rius i rieres. Aquí tenim l’inesborrable record del Cros de la Talaia, que pujant fins dalt de l’emblemàtica muntanya baixava fins l’ermita de Lurdes el dia de l’Aplec que organitzava la Talaia a principis de la tardor -mai se li agraït prou la tasca cívica i esportiva de l’entitat excursionista-. Era una cursa per corredors d’un cert nivell, preparació i disposició natural a córrer i esquivar les dificultats del terreny. I més modernament la cursa dels Colls també va tenir una presència destacada en el calendari “corredor” de la ciutat, també s’han popularitzat altres curses, algunes nocturnes, que ajuden els corredors a mantenir el nivell de competitivitat amb sí mateixos rebaixant marques o amb els nuclis d’amics, coneguts i saludats .

De totes les proves atlètiques en que el córrer sigui el motiu, sigui en velocitat o en resistència ens volen fixar en la milla, i o fem perquè fa poc dies s’ha corregut a la nostra ciutat una edició més de la Milla Catalana.

La milla és una mesura de distància que usen els anglesos que com nosaltres son molt seus. La milla correspon a 1,609.344  metres per fer-ho rodo i va tenir força interès atlètic mentre es va disputar en els jocs olímpics i en les grans reunions atlètiques. Tenia els seus especialistes i no negarem que feia goig veure córrer alguns dels seus dominadors com el triplet que van conformar Steve Ovett, Steve Cram a Sebastian Coe i ja més cap el final de la seva existència va sobresortir l’atleta Hicham El Guerrouj que en encara en té el rècord. I entre les senyores van excel·lir Anne Romero Smith, Diane Leather o Paola Cacchi-Pigni,

Els capitostos de l’atletisme però van decidir unificar les divers proves al voltant d’una distància semblant i van apostar per la cursa del 1500 que va passar a ser oficial en els competicions. Ara bé les curses de la Milla es segueixen celebrant sobretot en manifestacions populars i el darrer dia de l’any coneguda com la de Sant Silvestre es córrer en diverses ciutats.

A Vilanova a més de llunàtics som originals i es va crear i organitzar la celebració de la Milla Catalana amb un recorregut amb la data màgica i clau de 1714 metres, Una iniciativa que va ajuntar l’exercici físic amb la reivindicació nacional. S’havia fet algun cop el mateix 11 de setembre però enguany s‘ha corregut el 19.

Bé, tinc un company que sempre menystenia l’exercici de córrer tot afirmant amb rotunditat que córrer era de covards, dels que fugen, dels que es baten en retirada.

Ara però veient les denominacions dels grups que corrien la Milla Catalana de la ciutat evidencia que córrer és de valents o d’insensats, ja que els noms escollits per cada categoria són d’autèntic guerrers, mercenaris i fins i tot bandolers vegis sinó: Despertaferros (competició), Almogàvers (majors de 16 anys), Nyerros (d'11 a 15 anys), Cadells (menors de 10 anys) i Segadors (caminants).

Ja em diran, el més bo de cada casa, la mostra de la nostra aguerrida història concentrada en categories segons edat. Si hi hagués més categories potser hi podríem posar la Coronela, els Miquelets i si ens despistem una mica ens colen de sota mà i amb nocturnitat El Terç de requetés de Nostra Senyora de Montserrat....

Alerta!

Buf! M’imagino per un moment que durant la cursa un nyerro es retarda una mica i un cadell s’avança una mica més, es troben i ja està “liada” comença el batibull històric entre els dos sectors que han donat molta feina a les persones que treballen la història per saber quins eren els més liberals i quins eren els més reaccionaris, jo m’apuntaria als Cadells. Però la cosa es podria complicar si els almogàvers, mercenaris que al crit de desperta ferro passaven per les armes a tot quisqui i encara es recorda allò de la venjança catalana que van protagonitzar a la mort de Roger de Flor i per comptes de barallar-se a Sicília, Atenes o Neopàtria organitzen un pandemònium en mig de la plaça de la Vila. I ja ens queden els segadors que aniran a peu i que ves que no acabin protagonitzant un altre corpus de sang. Amb el Sant Cristo Gros i cridant Visca la terra i mori el mal govern!. A qui s’adrecen els crits, a l’Ajuntament, a la Generalitat, a la dolenta Espanya?

En definitiva que queda clar que córrer no és de covards i més aviat amb les denominacions del corredors queda clar que hi ha valentia, que hi ha història i “ardor guerrero” al darrera.

Si la cursa dónes diplomes, podrien ostentar amb orgull. Sóc Nyerro o sòc Segadora..., doncs jo almogàver....

Que l’exercí és bo és indubtable, que ajuda a treure’s del damunt les cabòries també.

Però com em deia aquell amic “jo ja m’apuntaré quan les franges de corredors portin noms menys agressius com, Les Germanetes de la Caritat, La lliga del bon mot, Els Pomells de joventut, la Joventut Seràfica o  La congregació mariana (influent a la ciutat durant uns anys)... que amb la mateixa i legítima  catalanó que els actuals no són tant  cridats al combat com els altres, però també tenen el seu encant i la seva història”

En fi a la vinya del senyor hi ha de tot i molt.

Que segueixi la cursa per molts anys...