L’única seguretat

Ho cantava en Raimon tot dient que “L'única seguretat / L'arrelament dels meus dubtes / Ve potent quan tu te'n vas /Tant si t'ho creus com si dubtes”. Per això ara, intentant fer aquest bitllet, torno a reviure una altra estrofa de la cançó. Aquella que parla “de trobar unes paraules / Que diguen exacte i clar / El que jo sent junt amb altres”.

Perquè jo cada cop estic més espès i confós, veient com, el que els nostres gestors polítics ens diuen avui, demà es contradiu amb una nova declaració. I com, allò que fa quatre dies donaven per consolidat i inamovible, de sobte comença a trontollar, com en el cas de la postura polonesa que posa per damunt dels interessos europeus, els del seu territori, posant en dubte la legalitat dels principis d’una Unió Europea creada, ens han dit sempre, per anar tots junts cap al futur. I m’agradaria trobar les paraules justes per dir que em sento -curt i ras- estafat. Que espero que, de la mateixa manera que en el seu moment vàrem obrir la porta per deixar entrar a tothom, ara fem el mateix per convidar a marxar a tots els que no estiguin a gust a aquesta casa comuna que hem creat o, per ser més precisos, estem creant. Perquè, altrament, el que acabarem construint no serà el que volem “junt amb altres” sinó el que volen alguns, al marge de la majoria i per obtenir un benefici particular a expenses del bé comú. I clar, immediatament em venen al cap uns altres versos de la cançó. Aquells que diuen que: “Content tornaria a ser / El xiquet que va jugant / Absent, pel mig del carrer / D'aquell meu carrer d'abans / Carrer on jugàvem tots / Els més menuts i els més grans”.

Però molt em temo que aquest somni nostàlgic és impossible. Tot el que ens envolta i que, teòricament, ens dona seguretat, transmet la sensació d’estar penjant d’un fil i que, en qualsevol moment, pot agafar un nou rumb inesperat. I fins i tot contradictori.

Ara, a nivell de país i de nació, estem pendents dels respectius pressupostos però oblidant (deixeu-me emprar un cop més el diccionari) que pressuposar es defineix com “donar per endavant com a segur que s’acomplirà una cosa”. I que, per tant, si en el pressupost avui vigent corresponien a Catalunya X milions per millorar Rodalies i encara no els ha rebut, quan aquest pressupost expiri per deixar passar el proper, aquell compromís hauria d’haver-se complert. No s’hi val a etzibar, com en els partits de rugbi, una puntada de peu endavant i ja us espavilareu. Perquè la memòria sol ser fràgil i els camins per escapolir-se del compromís força abundants. I si no ho creieu, recordeu com altres instàncies de l’administració estatal van fer sentir la seva veu quan, un cop trencat l’acord d’ampliació del aeroport del Prat, els milions assignats per fer-ho van quedar orfes de destinació.

Tampoc s’hi val a prometre -i comprometre- una part d’aquest futur pressupost en iniciatives demagògiques (Demagògia = Política fonamentada en mètodes emotius que estimula als governats a acceptar promeses impracticables) o ambigües que tothom veu que seran objecte d’interpretació o aplicació interessada. I no sols en àmbits com el taurí, explícitament vetat en una d’elles per donar la sensació de control i sensibilitat des del poder. Que ens expliquin com es controlarà que el pregonat “bonus” per independitzar als joves a través d’un lloguer social, arribi a bon port i sigui realment emprat per pagar-ho, quan el percentatge d’habitatge social es baixíssim arreu. I sovint força poc digne. Potser els nostres dirigents han posat tota la seva confiança en els Facebook, Whatsapp i Instagram que fa dos dies ens varen deixar incomunicats durant hores, sense que hores d’ara ens hagin donat cap explicació? (Anava a posar versemblant però no ho he fet per evitar transmetre la sensació que ja hi ha hagut explicació).

En resum, un país que, pel que sembla, acabarà exonerant al seu rei emèrit de totes les malifetes, en un moment en què els “Pandora papers” mostren una part dels tripijocs dels poderosos per escapar a la solidaritat que tothom predica i els comuns solem practicar, no mereix dur l’adjectiu democràtic (Democràcia = Govern en què el poble exerceix la sobirania). Perquè, com a molt i tornant al Raimon quan diu “Octubre em porta records / Que si estic sol em fan mal”, podem constatar la nostra solitud, abandonament i desconcert davant tot el que està caient. Que aquesta pluja de mastegots sí que és una seguretat. L’única seguretat.