-
A les verdes i a les madures
-
Sixte Moral
- Vilanova i la Geltrú
- 11-10-2021 12:19
Segur que aquesta esquilada total de les plantes dels torrents està carregada de bones intencions, per descomptat, bona feina en la seva globalitat. Però ens queden dubtes, només dubtes de que potser han segat massa arran
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Arriba la tardor i amb ella es poden produir aiguats intensos. És habitual que així sigui però en els darrers temps sembla que han guanyat intensitat i freqüència creixent.
Hi estem acostumats ja. Això del canvi climàtic sembla que és una realitat del present i es nota entre altres coses amb aquestes pluges, rabioses, curtes però d’una intensitat destructiva.
Però insistim que no són noves les pluges i riuades durant la tardor.
Amb una certa edat fas repàs de situacions d’aquestes i t’adones que cíclicament es produeixen alguns episodis de pluges que degeneren en inundacions que acaben paralitzant bona part de la ciutat i dels serveis. I hi ha records concrets i molt gràfics de com aiguats han paralitzat durant estones el desenvolupament normal de la ciutat: passos sota la via inundats, arbres caiguts, embornals desbordats, carrers convertits en rieres improvisades, inundacions de baixos i garatges...
A llarg de la meva vida professional a l’escola on treballava hem hagut de sortir amb cotxe de bombers o de la policia més d’una i dues vegades, o bé haver de fer una tomb molt llarg per poder entrar a l’edifici. La ubicació del centre escolar entre torrents, un camí fondo i la muralla de la via del tren feia que quan la pluja era forta hi havia el perill de quedar-se aïllat i necessitat d’ajuda per poder sortir o entrar. A distància, però dos torrents ens podien tallar els accessos amb el consegüent desgavell organitzatiu. Res que no es pogués solventar amb ajuda.
Altres moments hem vist l’aigua saltant per damunt dels ponts dels torrents. La porqueria acumulada tapava els ulls dels ponts i l’aigua per algun lloc cal que flueixi. Normal, acostuma fer-ho per on sempre ho ha fet.
No direm que hi estem acostumats però vaja una certa experiència ja tenim. I sobretot quan el creixement de les ciutats ha anat encotillant el recorregut natural del torrents i fins i tot en algun cas s’han desviat i encara que canalitzats de tant en tant es surten de mare i fan de les seves, no els atura ni déu. L’aigua segueix el seu camí tossudament. El camí que ha seguit sempre.
En la mediterrània es conegut que les rieres, la majoria de les vegades sense aigua, seques, es poden convertir en avingudes d’aigua destructores en pocs moments.
Ho saben al Maresme on han anat a buscar els cotxes, que s’havien aparcat a la llera de la riera quan hi havia un sol espatarrant, a la platja manta vegades fruit d’una torrentada inesperada i traïdora i ho sabem la Garraf quan les rieres baixen i poden tallar camins rurals i portar una certa intranquil·litat a determinades urbanitzacions. La poca distància entre les faldes de les muntanyes i el mar fa que les avingudes siguin fortes i les crescudes de manera sobtades.
També és cert que la situació de construccions al mig dels torrents esdevenen un perill i també obstacles per el discórrer normal de l’aigua.
Un passeig per alguna de les urbanitzacions que circumden la ciutat es constata que el llit dels torrents s’han convertit en espais urbanitzats i habitats. Perill!!
Ja se sap també que és millor prevenir que curar.
Que cal posar totes els mesures per evitar després lamentacions.
Cal estar preparats per si es produeixen les pitjors previsions.
I aquest capteniments sembla que és el que ha portat a fer la neteja dels torrents que passen pels nuclis urbans de la ciutat.
Les mesures de moment es prenen en les zones urbanes i les entrades dels mateixos torrents al nucli urbà.
El cert és que és una mesura prou important que segur que està avalada pels tècnics que sempre ho poden justificar gairebé tot amb arguments convincents o en ocasions també en trobem (pocs certament) que pontifiquen per ciència infusa.
Recordo però que fa anys l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua),que té la gestió de tots els cicles de l’aigua pel que fa al seu tractament al seu ús i també a la conservació dels cabals i dels seus entorns, era molt restrictiva en treure la vegetació de les lleres dels torrents fins i tot algun cop arribava a la denúncia. Feia la seva feina, sens dubte, potser a vegades de manera molt primmirada. Però vaja ho justificaven.
S’explicava que calia desbrossar els torrents d’aquelles plantes invasives però que calia deixar alguna vegetació perquè d’alguna manera frenés si calia la velocitat de l’aigua i per tant tingués menys força destructiva.
És evident que cal que es tregui tot allò que pugui acabant tapant els ulls dels ponts perquè llavors es crea una força i un pes acumulat que agafa una potència destructiva més gran.
L’ACA sobre la neteja de les lleres és prou clara: L’objectiu de les actuacions de manteniment i conservació de les lleres és mantenir i conservar les lleres públiques per afavorir la lliure circulació de les aigües superficials i evitar els problemes per inundacions en crescudes ordinàries del rius. Tenen doncs una doble finalitat: garantir el flux d’aigua i minimitzar el risc d’inundacions amb la preservació del seu entorn.
Amb aquest objectiu, els treballs que es duen a terme quan es realitza una actuació de manteniment i conservació de lleres es centren en l’eliminació d’obstacles, la retirada d’espècies vegetals al·lòctones o de mal comportament hidràulic, la plantació d’espècies vegetals autòctones i de bon comportament hidràulic i, altres actuacions puntuals menors.
Veient però el que hem vist al Torrent de Sant Joan amb una màquina excavadora a la llera trinxant tot el que se li posava al davant no creiem que hagin complert amb allò de no treure les plantes i herbes que ajudessin al fluir de les aigües. O flora autòctona pròpia de les rieres. I no ens creiem que no n’hi hagués de flora pròpia de les rieres, però clar segur que és més fàcil i barat arrasar amb tot que fer-ho amb la cura conservacionista.
La màquina excavadora no sabem si de la marca “Segadors”, model Seguem Arran o marca Othar, pel nom del cavall d’Àtila que deien que on trepitjava no hi tornava a créixer l’herba mai més....
Ha estat més devastar que netejar. Seguem arran!!
I clar, ara que s’ha tret l’herba ha quedat tota la merda que hi hem anat llençant. Des d’ampolles d’aigua de plàstic fins a bosses de tost colors i mides i entremig tot el que és imaginable en l’espectre de deixalles urbanes. Ha quedat al descobert la conseqüència d’un cert incivisme i no em sembla que hi hagi cap mena d ’intenció de netejar-ho de moment.
Ja vindrà l’aigua i fluirà amb rapidesa i facilitat sí i segur que s’ho emportarà tot avall que fa baixada, però quan arribi la a la platja tota la merda que haurà arrossegat anirà al mar.
I sort que a les tapes de les clavegueres de molts carrers de la ciutat hi ha un advertiment que tot el que hi llencem arriba al mar.
Molt benintencionada aquesta voluntat d’un col·lectiu d’estudiants de la ciutat. Conscienciar que no es pot llençar merda que després se l’acaben cruspint els peixos i nosaltres ens els mengem a ells, i per tant .....
La cadena és clara.
I ves que tota la merda que baixarà per les rieres no acabés fent malbé els hàbitats del preuats corriol camegre de la nostra platja.
Vestir un sant per desvestir-ne d’altres.
Segur que aquesta esquilada total de les plantes dels torrents està carregada de bones intencions, per descomptat, bona feina en la seva globalitat. Però ens queden dubtes, només dubtes de que potser han segat massa arran.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!