Qui paga, mana

La dita és més vella que l’anar a peu. Però tinc la sensació que no acabem d’interpretar-la correctament. O si més no, tendim a fer-ne una lectura esbiaixada que ens deixa amb la sensació de derrota al cos. Perquè, com pot ser que acceptem sense gens de resistència que una persona amb mil euros a la butxaca tingui més poder que mil persones amb un euro a la butxaca cada una d’elles? Que potser el privilegiat i els associats no tenen els mateixos diners? Per tant, o l’axioma és fals o en fem una lectura poc afinada.

Cert que, tot seguint amb l’exemple dels diners i la gent, dos potentats amb cinc-cents euros cadascun es poden posar d’acord més fàcilment que els mil de l’exemple inicial, però no hauríem de caure en l’error de confondre “mes difícil” amb “impossible”. Que per alguna cosa som animals racionals i, per tant, capaços d’arribar a acords, pactes o convenis.

Seguint amb la reflexió, hem de reconèixer que, pel nostre amor per la seguretat i por al desconegut, portem molts anys incorporant als mecanismes habituals de funcionament, eines per -suposadament- garantir-nos una estabilitat interessada que freni determinades opcions que, a priori, haurien de ser tant vàlides com les altres. Perquè, quin és el criteri perquè certes modificacions del nostre règim polític i econòmic en tinguin prou amb la meitat més un dels votants per ser aprovades i altres, per contra, reclamin una majoria de tres cinquens? És curiós com, mentre en l’àmbit individual o reduït, defensem el dret a l’errada, a les ensopegades de les que aprenem per la via de la rectificació, en l’àmbit col·lectiu i més ampli, aquest dret sembla pràcticament vetat. Tot i que desprès, curiosament, aparegui cada dos per tres, atribuït, això sí, a la mala praxis d’algun membre o membres del col·lectiu i no a la manca de reflexió prèvia o mecanismes de control com els que, quan convé, implantem o fem actuar.

Si l’invent de la democràcia va suposar -en teoria- alguna cosa, aquesta va ser la somniada igualtat entre tots els éssers humans. Però convé recordar que en el principi, en aquella Grècia tan mitificada, el concepte ésser humà tenia unes connotacions molt diferents, contraposades agradi o no a les d’esclau. I que s’adquiria per naixement o reconeixement de la resta d’éssers humans. Però que també es podia perdre per imposició d’un altre més poderós que et conquerís o et rebutgés.

Seria més endavant, arribat el temps de la raó, quan s’acordaria -si més no en teoria- que tots érem iguals i que, per tant, els drets d’un monarca i els d’un escombriaire eren els mateixos. I parlo de drets i no de capacitats per imposar la voluntat, és a dir de poder. Massa aviat es va evidenciar que, lamentablement, els drets depenien de la capacitat de poder-los defensar. Una capacitat que els més febles només podien assolir a través de la força bruta, de la revolta, mentre els forts podien recórrer a molts altres mecanismes (enganys, lloguer de sicaris, pressió econòmica, superioritat cultural....) per aconseguir-ho.

Uns mecanismes que, a mesura que les unitats de relació es feien més grans, anaven suposant més capacitat de domini per qui els exercia. Sobretot perquè el control de les nacions -i no diguem ja dels imperis- exigia la incorporació de graons intermedis de poder que, per tenir content al superior, li feien la farina plana mentre no veiessin cap opció de pujar de nivell i substituir-lo, o independitzar-se d’ell.

I així anem. Amb un estat que, mentre Europa no es posi dura en el repartiment i assignació dels recursos econòmics, farà els pressupostos com li sembli millor, no tant per la gent com per la pervivència del seu partit en el poder. Unes autonomies que, amb els diners que li toquin del repartiment subsidiari, faran exactament el mateix. I uns altres nivells d’administració que, baixant la piràmide, arriben fins el municipi. Tots sabedors que, amb permís dels que estan més amunt en aquest escalafó, com que en el aquell seu àmbit, ell paga, ell mana. Democràticament.

Llàstima que aquest darrer concepte s’estigui convertint, de mica en mica, en sinònim de legal. De fidel a les lleis aprovades a les quals, també lentament, anem imbuint d’infal·libilitat. Perquè gràcies a això, els poderosos bancs veuen com els son perdonats deutes multimilionaris, mentre les plataformes anti-desnonament acumulen multes més modestes però també més exigibles. I, suprema paradoxa de tot aquest embolic, mentre els que més guanyen augmenten el seu marge de benefici, els que menys guanyen, cada dia estan una mica més escanyats. Això sí, democràticament.