Bromur o inquisició

Però, vist que tant si vaig per les hormones femenines injectades, diuen, al nostre rei emèrit, com per la morterada de diners remenada pel il·lustre badaloní Xavier Garcia Albiol, parlaré de relacions entre el poder i la ciutadania, decideixo. I com que, posats a triar, no crec que un parell de fills naturals més del rei afectessin tant l’erari públic com les trames que s’albiren darrera els “Pandora Papers” que duran Albiol a l’oposició, a l’ostracisme o al consell d’administració d’una empresa energètica, em centraré en la nostra “estimada” Inquisició que, pel que anem veient des de fa un temps i més en aquests dies, està de plena actualitat per alegria i contentament de la dreta més rància.

Perquè aquella institució, destinada a descobrir els heretges de tota mena i condició que omplien la societat medieval, tenia dues peculiaritats fundacionals interessants que intueixo vigents.

La primera, que tot i tenir la capacitat d’investigar i fins i tot dictar sentència, no tenia poder per executar-la. D’això se’n encarregava el poder civil. Que, naturalment, tenint en compte l’oposició de l’església al vessament de sang, optava per la foguera en les seves sentències de mort.

La segona, que aquella investigació es podia fer, amb el reconeixement de l’autoritat papal suprema, “sense matar o mutilar a l’ acusat”, justificant així tota mena d’altres violències durant el procés. Dues característiques que, sense forçar massa l’argument, podem identificar en els conflictes interns del nostre estat.

Però no acaba aquí la similitud d’aquell sant i criminal tribunal amb la situació actual. Perquè quan actuava en un lloc, el primer que feia era proclamar un “Edicte de gràcia” pel que, durant uns dies, els heretges podien lliurar-se al tribunal i reconèixer el seu error, rebent en resposta una pena relativament lleu com uns assots, la gramalleta -aquell passeig pel poble amb un capirot- o una multa econòmica. Passats aquests dies, es proclamava un “Edicte de fe” pel que qualsevol podia adreçar-se al tribunal i acusar, des de l’anonimat i sense proves, a qualsevol persona que, aleshores, era duta a judici després del preceptiu i sovint violent, interrogatori. I la majoria de vegades, amb una sentència de cadena perpètua o, el més habitual, foguera. Però, insisteixo. La sentència, degudament notificada, era executada pel poder civil, lliurant així a l’eclesiàstic de tota responsabilitat en aquella mort o reclusió de per vida.

Per això penso que el model pot intuir-se en la situació actual. Sobretot veient ara com els dos grans partits, estatals i d’entrada antagònics, comencen a acostar posicions i arribar a acords. Uns acords que tenen certa similitud amb el pacte entre el papat i els regnes catòlics per evitar i extirpar la dissidència albigesa, protestant o morisca i seguir tenint al poble sotmès.

Només cal intuir una situació global on els mecanismes d’aplicació de la llei, es reparteixin entre judicatura i govern, convertint al legislatiu en una simple cambra de debat diletant mentre els altres dos, amb les competències repartides, fan via cap a un objectiu que la ciutadania desconeix. Corregint-se mútuament els errors i tapant-se les vergonyes de forma consensuada. Passant-se alternativament la pilota, vaja.

Potser per això, quan el govern es tragué de la màniga un intent d’acusació velada al rei emèrit per evasió d’impostos mentre estava en actiu, la judicatura l’exonerà en base a un suposat “Edicte de gràcia” generat per l’acció del monarca de regularitzar part de la seva malifeta. En una reedició actual de la paròdia “poli bó – poli dolent” de les pel·lícules de sèrie B.

Però aquesta manera de fer, decanta les situacions cap a un perillós judici inquisitorial. Aquell en què qualsevol podia denunciar a un suposat heretge sense aportar proves ni ser confrontat amb el denunciat. Només ha de complir una condició. Estar en la línia del que busca aconseguir el poder. I aquesta, no ens enganyem, és una línia que la dreta més rància veu amb molt bons ulls. Esperem que cap Galileu hagi de sortir del seu judici donant un cop de peu a terra i dient allò de “Eppur si muove”.