Paraules i emoció

La deia la meva mare, com també deia forniga (formiga) i vandarina (mandarina). Les paraules no només anomenen coses i fenòmens: defineixen el món que per a mi va arribar a través de les paraules de la meva mare i del meu pare, que, essent de Sant Jaume Sesoliveres (Anoia), deia dimats (dimarts) i a mi m’encuriosia. Així vaig aprendre a casa el parlar del Penedès, que tant bé ha sabut aplegar i estudiar Ramon Marrugat Cuyàs al seu recull d’articles Cuc d’enraonar (Andana), publicats al setmanari El 3 de vuit des de l’octubre de 2015 fins a l’abril de 2021.

Mentre a través de la paraula mercoc evocava la meva mare nascuda a Can Benet de la Prua, un poble agregat a Sant Sadurní d’Anoia, recordava els estius passats a la casa familiar on amb els nens del poble jo també vaig jugar a cuit i amagar, a tallar fil o als quatre cantons. Nascuda a Barcelona, sempre he dit que la meva formació tan sensible com cultural passa també per aquests mesos passats al Penedès, sota el seu cel gairebé blanc de tant de sol i que a mesura que avançaven les hores de la tarda anava retallant els perfils de les cases i el paisatge com en un gravat de Durer. Un paisatge i una gent que tenia els seu parlar propi, que, en efecte, com recull Marrugat, de la verema en deia collita i a les valls les anomenava fondo: el meu avi tenia una vinya que duia el nom de vinya del torrent fondo.

Com en un dels seus articles reporta Marrugat, l’àvia també en deia torretes dels recipients on plantava flors grasses que mai no han deixat d’agradar-me fins al punt que en compro i les rego en torretes improvisades, com feia ella, amb olles velles o gibrells escrostonats que ja no servien per rentar els plats. Aquesta manera de fer, típica de la gent pagesa que mai no malgastava res i tot ho reciclava, respon a una actitud de donar una segona vida a les coses fent-les útils una vegada i una altra, ja que una cassola que ja no serveix per coure l’arròs, que ja no serveix per a cuinar vedella amb bolets, resulta una peça de ceràmica formidable per a plantar-hi flors. Amb aquests estris, jardins i parterres adquirien un aspecte endreçat i agradable als ulls.

Quan en algun dels meus textos he escrit alguna d’aquestes paraules hi ha hagut algun corrector que l’ha rebutjat per no ser normativa. Aleshores, què fer? Escriure la paraula en lletra cursiva, així és respectada segons el meu desig de fer-la brillar. I és que per a mi mercoc o vandarina no són només unes fruites que m’agraden molt: són expressió viva del parlar de la meva mare fins al punt en què encara li sento la veu, l’entonació, n’escolto la pronuncia. Diria que vaig començar a escriure molt abans de fer-ho, com si anés posant paraules al rebost esperant el moment de fer-les lluir. La meva literatura s’ha alimentat amb el parlar penedesenc tot salpebrant el discurs amb expressions singulars d’un patrimoni lèxicocultural que estudiosos i escriptors conservem i revitalitzem per ara i per al futur.