Piranesi

Piranesi (Amsterdam), de Susanna Clarke (Nottingham, 1959), traduïda per Ferran Ràfols Gesa, és una novel·la que atrapa un cop hi entres, ja que d’entrada el món que narra el protagonista Piranesi resulta molt estrany amb la successió de dies i nits passats en sales enormes, fredes, inhòspites, intemperants, amb llargs passadissos i vestíbuls connectats per escales que van d’un pis a l’altre i que per la seva descripció recorden les escenografies surrealistes i perspectives laberíntiques de Giovanni Battista Piranesi (1720-1778).

Els gravats d’aquest Piranesi del segle XVIII enganyen a la vista per la seva aparença ordenada, però angoixen pel dramatisme que traspuen, així com aclaparen amb una sensació pesant de solitud i possibilitat de desorientació. Això explicaria per què el personatge anomenat Piranesi memoritza els topants i anoti les coordenades d’aquest espai quilomètric i a diferents nivells que a ell li sembla que és el Món ja que no en coneix d’altre o, si més no, no en recorda d’altre i s’hi adapta com un Robinson.

La memòria del passat de Piranesi és un dels enigmes a descobrir en aquesta fantàstica novel·la d’idees de Susanna Clarke. La memòria és també un dels estímuls que fa avançar amb interès creixent en la lectura de la metòdica quotidianitat portada en solitari per part d’aquest protagonista-narrador, llevat de l’incentiu dels dimarts i divendres en què durant una hora es troba amb l’Altre en una sala convinguda. L’Altre és un personatge significativament diferent a ell: sempre va vestit de forma impecable, en canvi Piranesi s’ha d’espavilar per anar sargint amb algues la seva roba i calçat desgastat, per la qual cosa, i de manera ben innocent, Piranesi se sent agraït quan l’Altre li fa un regal que no se sap d’on surt.

Seguint un costum fortament instal·lat a la seva psique, de la mateixa manera que Piranesi treballa cada dia en la catalogació de les grans Estàtues que hi ha en sales i passadissos i que remeten a èpoques anteriors no conegudes per Piranesi, aquest anota de forma escrupolosa en unes llibretes que va numerant totes les converses amb l’Altre. Té aquests diaris dins d’una vella bossa de cuir que amaga rere una de les estàtues que va batejant segons la seva efígie, com ara L’Home de Cuir de Peix o la Dona que duu el Rusc. Mentre va escrivint en els quaderns, i en això consisteix la novel·la Piranesi, medita en la conversa mantinguda amb l’Altre i en els esdeveniments sobre els quals es fa preguntes. Durant la setmana, que Piranesi computa segons el seu mètode inventat, té cura dels centenars d’Estàtues, així com també te cura dels Morts als quals visita seguint un vell instint com tot el que fa Piranesi, que per una banda inventa i per l’altra sembla que ja hagi nascut ensenyat. Aquests aspectes criden l’atenció del lector que atret per tants enigmes acompanya Piranesi en el seu deambular. En les Sales Altes es veu el cel, el moviment de les estrelles i són habitades per ocells; les Sales Baixes s’inunden amb les marees que a la novel·la adquireixen un gran protagonisme.

El fenomen de les Marees i els estols d’Ocells són presències vives en un Món que es presenta com alternatiu donant a entenent que els móns paral·lels són diferents, no pas incoherents, ja que Piranesi hi fa vida i li dona un sentit. La Casa, l’espai que habita Piranesi, tot i la seva immensitat és limitat en la seva construcció encastellada, si bé és estimada per Piranesi pel que ell en diu la seva Bellesa i Bondat, valors romàntics per excel·lència, però que només són dins de l’ànima de Piranesi, que es revela profundament religiós tot i el seu esperit científic.

La Casa és una presó quadriculada com les presons imaginàries que va dibuixar l’arquitecte Piranesi? Aquests gravats sens dubte han inspirat l’escenografia on es mou el protagonista de la novel·la de Susanna Clarke. Però la realitat acaba sent pitjor, ja que a mesura que avança la narració en la qual, ara sí, ja hi hem entrat de ple i ja no ens en podem moure com el mateix Piranesi sense desvetllar els misteris que es van insinuant en el transcurs del relat. Capítol rere capítol la trama es complica amb l’aparició d’altres personatges al marge de l’Altre que a cada setmana que passa va mostrant la seva veritable cara. A poc a poc el lector sospita que Piranesi té una altra identitat ignorada per ell en aquest espai entre la màgia, l’esglai i el terror, tot i que gràcies al seu tarannà assenyat i bondadós Piranesi assoleix de mantenir dempeus el seu esperit sense entrar en crisi o embogir, un dels perills. Pàgina rere pàgina es van succeint les preguntes existencials posades sobre el paper d’una novel·la que si bé en un primer nivell podria ser titllada de ciència ficció amb tints onírics, cal conceptuar-la com una novel·la de caire filosòfic i amb un alt component metafísic i simbòlic en la qual la memòria, com hem dit, té tanta rellevància com la imaginació creativa necessària per sobreviure en el món real, però també en aquest món paral·lel que és la Casa on de forma misteriosa ha anat a parar Piranesi.

Aquesta novel·la inspirada, ben escrita, amb un argument elaborat amb cura i exquisidesa, serveix a Susanna Clarke per reflexionar sobre el valor i el bon o mal l’ús de la ciència en la utopia del progrés, amb les qualitats humanes, o el seu defecte o corrupció, que requereix l’aventura humana del coneixement. I és que la maldat i la voluntat de domini dels uns sobre els altres una hora o altra sempre fan acte de presència. A Piranesi apareix en les personalitats arrogants, ambicioses, però sobretot malèvoles i perverses, d’alguns investigadors sense ètica ni moral. És així com Piranesi es constitueix en una gran faula del segle XXI.