Cercle viciós

És el que tenen acords de coalició com el que dóna vida a l’actual govern de l’estat espanyol. Que cadascuna de les parts ha de transigir en alguna petició de l’altra perquè aquesta accepti les seves. També que aquestes concessions acabin essent interpretades pels aliens  al pacte com símptomes de discrepància o debilitat. Un fet que pot acabar afectant els sentiments de la ciutadania, en un o altre sentit, segons com i per qui li sigui transmès. Amb tot el que això implica.

Ara, n’estem vivint un exemple de manual amb la tramitació de la nova llei de Memòria Democràtica impulsada per PSOE i Unidas Podemos que, tot i les tensions explicitades, han aconseguit pactar en forma d’una trentena d’esmenes que, segons ells, millorarien les evidents llacunes que la llei actual presenta i que impedeixen, principalment, jutjar els crims del franquisme. Un canvi que fou una de les promeses més airejades a la darrera campanya electoral i que, tot i no exigir majoria absoluta per la seva aprovació, si que requereix majoria de vots afirmatius en la votació final. Una majoria que implica la col·laboració dels partits nacionalistes i que, òbviament, ha despertat les ires de la dreta que, per boca de Casado, ja ha dit que aquesta aprovació “dinamitarà els acords de la transició”.

Però els problemes no acaben aquí. Perquè, en tractar-se d’un tema amb implicacions legals, la magistratura també ha pogut i volgut ficar-hi cullerada. Aportant tres arguments que, al parer d’alguns magistrats, convertirien la nova llei en paper mullat, si més no en l’objectiu que abans esmentava.

En primer lloc, perquè està vigent una llei d’Amnistia de 1977 que anul·la qualsevol responsabilitat en els delictes polítics comesos abans de 1976. En segon, perquè els fets delictius que es volen dur als tribunals estan, segons la llei espanyola vigent, prescrits i, per tant, no son judicables. Però encara hi ha un tercer argument, adreçat als que intenten escapolir-se del segon tot definint els fets del franquisme com crims de lesa humanitat, internacionalment acceptats. Com que la pròpia constitució explicita la prohibició de jutjar actes delictius anteriors al moment en què aquests foren tipificats, i vist que els crims de lesa humanitat no foren incorporats al Codi Penal espanyol fins l’any 2004, la pretensió de jutjar el franquisme sota aquest enfoc és, segons ells, impossible. I per tant, la lloable intenció del legislador, topa amb un cercle que es tanca sobre si mateix, com el cargol que s’amaga a la closca.

Però aleshores -ai las- el problema agafa una nova dimensió. Perquè, com assenyalen alguns juristes, segons el dret internacional, els crims de lesa humanitat ni prescriuen, ni poden ser amnistiats. I, per embolicar encara més la troca, com va demostrar el jutge Garzón, la seva persecució o condemna no depèn de les lleis del país on es varen produir, donant així a tot plegat una nova dimensió internacional de resultats avui desconeguts.

Però tornem a aterrar a casa nostra. Perquè si heu arribat fins aquí llegint, segur que us ha d’haver cridat l’atenció que una constitució aprovada l’any 1978 pugui ser “esmenada, frenada o corregida” per una llei de 1977 que, certament, en aquell moment es justificà per l’assoliment de la pau social. Però que, en els 43 anys transcorreguts, es podia haver reformulat si així ho demanava, com va fer-ho, la societat espanyola. Perquè altrament, dir que les lleis internacionals ens permeten i quasi obliguen a mirar enrere en aquests delictes, però acceptar al mateix temps que les nostres lleis ens ho impedeixen, és com dir que van existir els dolents, però que no els podem jutjar perquè tenien dret a ser diferents i, per tant, dolents. Un dret que nosaltres, democràticament, hem de respectar tot i saber que ells, si poden, ens el prendran.

Apunto una solució -segurament utòpica- per millorar aquest cercle viciós. Sotmetre a la nostra constitució a una mena de ITV, en forma de ratificació a les urnes, cada cert temps, permetent així aprovar en plebiscit els canvis que hagués pogut patir i, de passada, implicar més a la nova ciutadania en l’intent de trencar el cercle viciós i tancat de la política.

Perquè potser cal explicar que en els seus 43 anys, la nostra constitució ha tingut només 2 reformes. I dic només, perquè Alemanya -amb una constitució de l’any 1949- en porta 62, és a dir, una cada 14 mesos. Enfront al una cada 129 mesos que dona la nostra a dia d’avui.