La torre de Babel

Perquè, sense entrar en consideracions jurídiques i fins i tot constitucionals (la trampa en què ens volen fer caure), el que planeja per damunt de tot plegat és la reducció del català a una simple “peculiaritat regional de l’estat espanyol”.

Perquè, corria el 2009 quan el Tribunal Constitucional de l’estat espanyol, tants cops qualificat d’òrgan legislatiu suprem, malgrat invalidar 10 articles de la Llei d’Educació de Catalunya que tractaven aspectes procedimentals no vinculats amb aquella immersió lingüística de la que tan orgullosos estàvem, donava per bo la resta de l’articulat i, per tant, l’esmentada immersió dels nens i nenes catalans en el català dels seus avantpassats i dels nens i nenes sobrevinguts en el dels seus companys d’aprenentatge.

Però l’arribada del PP al poder i en concret la llei Wert d’educació, van embolicar les coses en incorporar al castellà la consideració de llengua vehicular i fixar en un dels seus articles el fatídic 25% de classes en castellà que ha seguit remenant la cua tots aquests anys -començant pel recurs del PP del 2015- fins que aquesta setmana ha donat un cop d’efecte que vol ser definitiu, de la mà del TSJ, en rebutjar el recurs de la Generalitat del 2020 que intentava frenar el degoteig creixent d’aturades -per denuncies particulars- de projectes curriculars d’escoles concretes (privades i públiques) que no complien amb l’exigència del 25% de classes en castellà.

Però, insisteixo, no vull agafar camins jurídics ni remuntar-me a l’anàlisi constitucional. Vull simplement, seguint la més estricta lògica, reflexionar.

Perquè, si s’accepta la cooficialitat d’unes quantes llengües (castellà, català, èuscar i gallec si no vaig errat) amb l’afegit de fer d’una d’elles la “habitual” del estat, aquest país que es vol tan democràtic hauria de garantir a tots els seus ciutadans la possibilitat d’aprendre totes aquestes llengües, amb independència d’on residissin aquests ciutadans. I, per tant, els centres educatius haurien de disposar de departaments d’aquestes llengües arreu del territori. I, seguint el raonament, si la norma suprema determinés que, per fer-ho possible, el 25% dels continguts s’havien de fer en aquestes llengües, caldria repartir-ho entre les tres que no son, en principi, comunes a tots. Us imagineu un currículum escolar català amb un 10% d’assignatures en castellà, un 10% en èuscar i un 10% en gallec? O un de gallec amb 10% de català, castellà i èuscar? Enteneu perquè m’ha vingut al cap la imatge de la torre de Babel?. Us imagineu el curs de filosofia de tercer d’E.S.O. amb els dos primers temes impartits en gallec, els dos següents en català, dos més en castellà i la resta en èuscar?

Tot plegat pot semblar una broma de mal gust, però potser és el moment de recordar com el senyor Adolf Hitler, en arribar al poder, va manar orquestrar una campanya de desprestigi contra l’Albert Einstein -que ja havia publicat la seva teoria de la relativitat i rebut el premi Nobel de Física del 1921- acusant-lo de crear una física sionista al marge de la física ària que la Alemanya nacionalsocialista requeria. Com si l’acceleració de la gravetat fos diferent per cada ètnia o religió. Per sort per ell, Einstein va poder emigrar als EEUU, millorant una mica la seva posició. Perquè cal recordar també que el senador McCarthy el va acusar de procomunista en llegir-lo defensar idees socialitzants i de justícia social. Demostrant així científicament que l’estultícia és present arreu del món.

També els catalans, per la nostra dissort, hem de continuar lligats a un estat i una justícia que segueixen considerant que, digui el que digui la constitució a propòsit de les llengües de l’estat, n’hi ha una que “limpia, fija y da esplendor” i unes altres que, com els alumnes poc interessats en aprendre i molt en enredar, només fan que molestar i frenar l’expansió del coneixement i la cultura. Com a Babel.