No hi ha mal que cent anys duri...

Ni quaranta, ni cinquanta....

Cada 6 de desembre des de fa 43 anys el diaris van farcits, cada cop menys també és veritat, d’articles per commemorar la Constitució Espanyola que va ser referendada massivament el 6 de desembre de l’any 78. És cert però que cada mitjà en parla segons el seu punt de vista general i global del fet. Hi ha publicacions que directament en reneguen i opten per reivindicar una Constitució pròpia de Catalunya fins els que la defensen aferrissadament i no en volen tocar ni un punt ni una coma. Aquest dos punts de vista contraposats  potser no són els majoritaris, almenys en la premsa i l’opinió publicada, la majoria dels articles que van sortint coincideixen en una premissa, la necessitat de reformar-la i de canviar alguns dels aspectes troncals i molts de col·laterals que vagin en la direcció d’adequar-la al temps que vivim que res tenen a veure amb el que vivíem a l‘any 1978.

Ara bé les reformes de moment es descarten tot i que hi ha propostes àmplies per fer-ho però no hi ha el necessari consens sobre el que cal tocar, ni la necessària majoria per fer-ho. Temes com els aforaments, la successió de la corona, la reforma de la divisió territorial i aquesta divisió és realment el principal escull que impedeix obrir la possibilitat de reforma per les conseqüències que ben segur tindria. 

Pensem que els que tenien 21 anys llavors i van poder votar ara ja entren en la  maduresa però hi ha ja diverses generacions que no han pogut dir-hi la seva en cap text constitucional.

No entrarem ara a jutjar si la Constitució ha servit o no -ens decantaríem per la seva validesa temporal- però hi ha una realitat constatable, les mateixes enquestes parlen d’una baixada de suports en pocs anys d’un 83 al 70 de ciutadans i ciutadanes que li donen suport.

No em resisteixo a reproduir una informació que portava el Diari de Vilanova a portada el 2 de desembre de l’any 1978 referent a un debat sobre la Constitució.

Un acierto de Jove Cambra fue el organizar un debate entre los partidos políticos que versara en torno a la institución. Prueba de ello fue el lleno a rebosar que registró la Biblioteca, principalmente de gente joven, interesada en el tema. Como moderadores actuaron los señores Llorens y Figueras, de Jove Cambra, debiendo atenerse los oradores al tiempo prefijado para cada una de las intervenciones. La tónica dominante en torno a la Constitución partidos políticos allí representados, fue la de votar sí, con la excepción de E.R.C. y BLOC, que respectivamente propugnaron por la abstención y el no. El PSC. por boca de Jaume Bertrán, recomendó el sí por considerar que favorecerá la autonomía y las libertades democráticas. El PSUC, a través de Pep González, calificó el texto constitucional como un compendio de la lucha llevada a cabo durante tantos años por la consecución de la democracia. La UCD, por medio de José Antonio Gargallo, la calificó como la Constitución de la Concordia. CDC, con la intervención de Esteve Orriols, definió como la del Consenso, permitiendo europeizar al país y defender los derechos humanos. ERC, por boca de Albert Virella, preconizó la abtención dado el carácter de constitución monárquica, pero que su partido acatará lo que decida la mayoría. PTC, actuando de portavoz Jacinto Conde, apoyará el voto afirmativo por lo que tiene de avance en la libertad y la democracia, y pese a las restricciones que su partido otoserva. BLOC, expresó a través de Sixte Moral, su disconformidad por lo que supone de imposición de la Monarquía, y la falta de derecho de autodeterminación. El acto finalizó con un animado coloquio.

El document ja significa posicions majoritàries al Sí a la nostra ciutat i el resultat ho va ratificar perfectament, ja que prop del 70% dels electors que van votar es van decantar per donar el suport a la Constitució. I l’abstenció i els vots negatius són posicions realment minoritàries, molt minoritàries.

Bé això a l’any 1978. Ha plogut molt des de llavors i les posicions al suports han canviat significativament.

Fer una projecció del suports a l’actualitat es fa difícil perquè l’evolució social ha estat molt gran i perquè l’evolució de la política ha estat encara més immensa. Però és que a més s’ha patit l’actitud restrictiva en l’aplicació de sentències constitucionals que han frustrat millores sensibles en temes com el finançament o l’aprofundiment en la competència dels territoris de l’estat. I encara potser ha estat pitjor veure com les renovacions de l’organisme que ha de vetllar i interpretar el text constitucional s’ha fet col·locant persones de dubtosa credibilitat democràtica i fins i tot diríem d’honestedat professional. Tot plegat ha desmotivat a molts d’aquells votants del sí de fa més de quaranta anys, per no parlar ja de les noves generacions que ja no van ni poder participar en cap debat ni per descomptat donar el seu vot a favor o en contra i per tant troben la constitució com un element aliè a les seves vides. Cada una o dues (entenent la generació la durada de quinze o vint anys) generacions hauria de poder manifestar-se en l’àmbit constitucional, adequant les propostes al moment en que es viu, o si més no, per poder fer-hi les aportacions en els avenços de drets i deures i en modus nous de vida i d’entendre les relacions entre les persones i els territoris o les mateixes relacions entre les persones i les tecnologies que han fet passos agegantats en els darrers temps.

La percepció és que avui almenys a Catalunya el suport a al Constitució del 78 ha retrocedit i molt. La manca de voluntat de trobar encaixos nous en el model territorial i utilitzar el text constitucional com una mordassa per poder debatre i exposar amb llibertat determinats posicionament en els parlaments del país o amb restriccions en temes centrals de país fan pensar que avui aquesta ja no serveix.

Catalunya, un part almenys del seus habitants, ha manifestat moltes vegades la voluntat de tenir un estat propi i per tant una constitució. Si l’estat al que  pertanyem i la constitució ja no serveix per les seves permanents restriccions i retallades de competències caldrà fer-ne una altra que doti el país d’una norma fonamental, fundacional d’una nova relació.

I per fer això si no es reforma a fons la que avui tenim, cosa que veiem impossible, caldrà fer-ne una de pròpia des del Parlament amb les majories qualificades, com a mínim la que cal per canviar l’estatut, amb àmplies participacions d’entitats, i de la ciutadania en general que l’hauria de referendar definitivament. El representants de la ciutadania, que són els electes, ben segur que podrien començar a pensar com cal que vagi tot pegat per si hi ha en algun moment un consens sinó ampli si almenys més transversal. Federalistes (no sé si n’hi ha gaires) i independentistes haurien d’haver fet més camí plegats per anar superant estacions fins i consolidant avenços significatius.

Ja hem dit que no hi ha mal que cent anys duri però poden ser només  quaranta o cinquanta. I avui l’actual constitució fa mes mal que bé a la dinàmica del país. Tal com està ara tot plegat sembla que no hi ha masses ganes de sacsejar-la per posar-la al dia.

I sí una constitució acaba esdevenint com una mena de barricada que impedeix l’avanç i qualsevol canvi es converteix en un obstacle caldrà apartar-la del camí per poder seguir avançant.

Ja ho hem dit no hi ha mal que duri...